És l’hora de la política

Aquest article, em temo, neda a contracorrent. Com sembla que hi neda tothom que fa política sense subterfugis o discursos emmetzinats. Fa uns dies vaig sentir tendresa per una regidora de Cultura que debutava. Em va dir: “Acabo de fer el meu primer discurs com a política”. Amb altres regidores que l’acompanyaven mostraven una convicció meravellosa. Vaig tenir la certesa que faran una gran feina al servei de la seva ciutat. Han fet hibernar les seves professions. Encara no saben què cobraran. Vaig pensar que malauradament ben aviat estaran sota sospita. Són persones honrades i necessàries, fan bona política, no s’adornen amb l’estereotip de la nova política, no reneguen de la política, no posen tots els polítics anteriors en el mateix sac. No fan política des de l’antipolítica.

Crec que amb el debat sobre la presència o no de la política a les llistes ens hem embolicat. Surt de plantejaments ideològics populistes que fan els que fan política negant-la. Al meu entendre perjudiquen la causa de la independència. Dificulten el bon resultat que necessitem en les plebiscitàries. Se’m dirà que estem vivint circumstàncies que exigeixen respostes excepcionals, però em costa d’entendre que la millor candidatura sigui una llista sense polítics. Ho dic conscient que hem viscut anys de profunda degradació de la política, especialment pels vincles inacceptables amb la corrupció, i que és obvi que cal una profundíssima regeneració. Però una cosa no treu l’altra.

Penso que estem acceptant el frame esgalabrós. Sorgeix d’un determinat esquerranisme que fa política denunciant tota la política, especialment la sobiranista. Està aconseguint crear la ficció que el sobiranisme és sinònim de vella política i que només ells són sinònim de nova política. Fals però políticament productiu.

El més paradoxal és que una part de l’esquerra catalana, per seguidisme, mimetisme o per interès de partit, fa el mateix. Afirmen que la independència es fa contra els interessos de la gent. Proposen vells frontismes i diuen sense rubor que cal eliminar determinats polítics.

Penso que el moviment sobiranista s’equivoca plantejant les coses en aquests termes. Fent-ho es debilita i ens debilita com a societat. Consolida el discurs dels que assimilen Catalunya i corruptela política. La política és imprescindible en qualsevol dinàmica social. És el lloc de la concreció dels ideals, de la plasmació de la diversitat social, de la democràcia, de la conformació de majories i minories, de la participació en la vida social. És la política -i són els polítics- qui concreta les mesures que permeten alimentar la dinàmica i el progrés social. Tothom que faci aquesta feina és un polític. Els qui fan política renegant de la política, fan política populista.

Ho estem veient cada dia. El simulacre de la política antipolítica que abonen diversos mitjans estatals. Gestualitat en lloc d’idees i relats transformadors. El gest és el missatge, les idees són accessòries. Un polític deixa el metro pel cotxe que prèviament havia repudiat, però la notícia és que ara el cotxe és d’una marca diferent. On és la nova política?

Crec amb tota modèstia que no posar polítics a les llistes és una claudicació del moviment independentista. Ens avenim a un llenguatge d’esquerranisme vacu. Ratifiquem les tesis de l’espanyolisme. Ens estan guanyant la batalla ideològica. Especular amb la idea que l’única manera d’obtenir una victòria plebiscitària és fent llistes sense polítics és començar a perdre. Em costa d’acceptar. Vull polítics a les llistes. Vull societat civil, però vull també experiència i pluralitat política. Vull polítics honrats que han treballat sense descans a favor del bé comú. No crec en cap solució que no sumi també els polítics que han portat el país fins aquí.

Va ser Joan Fuster qui als anys setanta va diagnosticar que vivíem en un país sense política. Es referia al gran mal que la dictadura havia fet negant la política democràtica en el desenvolupament harmònic de la societat valenciana i catalana. El temps va mostrar que tenia raó.

Fem-li cas. No seguim el joc del populisme. No deixem la política en mans dels que la neguen. Ara, més que mai, és l’hora de la política. La millor virtut de la societat civil és ser-ho, és no confondre els papers, és exigir a la política que faci bé la seva feina. Però que la pugui fer. Segur que nedo a contracorrent, però de vegades cal fer-ho. Encara que només sigui per mantenir la dignitat dels polítics -la gran majoria- que han treballat al servei de la gent, però encara més pels que necessitem engrescar a construir el nostre futur.