L’ideal de Colau: “Una República catalana federada a l’espanyola”
Barcelona“La política catalana ja no s’explica sense ella”, conclou el periodista Joan Serra Carné, autor del llibre Ada, la rebel·lió democràtica (Ara Llibres). Una idea cabdal que subratlla Albert Om al pròleg. La política catalana -i qui sap si l’espanyola- no s’entén sense l’alcaldessa de Barcelona, que ha protagonitzat un viatge vertiginós des de l’activisme social -la lluita a peu de carrer de la PAH- fins al despatx central de l’Ajuntament, a la plaça de Sant Jaume. De fet, aquest trànsit és un nou episodi en la biografia d’una dona, la gran de les Ballanos, acostumada a reinventar-se, a entomar els reptes que se li posen davant sense nostàlgia. Això és el que explica el retrat polièdric que demà arriba a les llibreries, fet a partir d’entrevistes a l’alcaldessa i a les persones del seu cercle de confiança més íntim.
Gairebé un any després de guanyar les eleccions, Colau es recorda sovint per què és on és: “Tinc la responsabilitat de representar la gent que ho està passant pitjor, la gent que ha tingut menys poder en aquesta ciutat. Aquest pes de la responsabilitat el sento com una catedral sobre meu”, admet en una de les converses amb l’autor. El llibre no ha sigut cap encàrrec i l’alcaldessa, puntualitza Serra, no ha esquivat cap pregunta ni ha exigit llegir-lo abans de la seva publicació.
En prop de 300 pàgines, el llibre aborda qüestions com la seva relació (difícil) amb els grups de l’oposició; les diferències amb Pablo Iglesias -que es concreten “potser en l’arrogància, en la forma d’expressar-se” del líder de Podem- o la visió del procés sobiranista. Serra, subcap de política de l’ARA, explica: “Va votar sí-sí al 9-N en contra de l’acció del PP. Ella no és independentista. Té uns ideals republicans i se sent molt barcelonina, sense un sentiment patriòtic”. En una de les converses, l’alcaldessa i líder de Barcelona En Comú se sincera: “El meu ideal és una República catalana federada amb una República espanyola, però no podem forçar la realitat, perquè això només són vots per a Ciutadans i el PP”. Viu “tràgicament” la polarització entre favorables i detractors de la independència i reivindica “els matisos”.
L’alarma del 27-S
No és casualitat que el pinyoldel colauisme decidís la mateixa nit del 27-S, en un sopar a casa seva veient els resultats per televisió, que s’havien d’implicar -ara sí- en les eleccions espanyoles del 20-D. L’auge del partit d’Albert Rivera en barris de Barcelona on, només uns mesos abans, ella havia falcat la seva victòria encenia totes les alarmes. Tocava intentar tornar a marcar l’agenda, com va aconseguir fer a les municipals. I el nucli dur de Barcelona En Comú va entendre que el punt de trobada dels matisos era el referèndum. Per això, “viu amb molta perplexitat el debat de la declaració de ruptura del Parlament, perquè no creu que hi hagi la majoria suficient”, diu Serra. Aquest és un dels elements que la separen de la CUP, amb qui manté una relació distant. Freda.
Però si amb algú es contraposa constantment a les pàgines del llibre és amb Convergència. Entén que alguns votants nacionalistes s’enfadessin quan va titllar l’antiga federació de “màfia” en plena campanya per les municipals, però l’alcaldessa insisteix en les acusacions: “No em crec que Artur Mas i Xavier Trias, sent a la medul·la de l’estructura de Convergència durant anys i anys, no sabessin res del que feia la família Pujol. No els acuso de criminals, però no m’ho crec”, afirma. El retrat d’aquest primer any a l’alcaldia s’enceta, i no és gratuït, amb la trucada que Trias va fer a Colau durant la nit electoral per felicitar-la per la victòria: va ser en aquell instant quan tot l’equip va ser conscient de la proesa d’un grup d’amics que un dia van veure l’escletxa per intentar canviar la realitat des de les institucions.
En aquest any “ha hagut de batallar per poder sortir de les parets del despatx”, explica Serra. Però no oblida el carrer. Si no fos alcaldessa, avança el periodista, Colau seria avui al carrer liderant el clam contra “la vergonya” d’Europa amb els refugiats.
Maragallisme 2.0. o el retorn del “tarannà llibertari”
Jordi Pujol tenia clar que, si un dia un socialista presidia la Generalitat, seria Pasqual Maragall. El temps -i un acord d’esquerres- van fer-ho realitat l’any 2003. L’exlíder del PSC ha sigut un home incòmode perquè no ha cabut dins les costures partidistes, sempre massa estretes. I quan era alcalde, la pulsió per escapolir-se dels aparells de partit, dels assessors i de les guàrdies pretorianes va ser una constant. El primer tinent d’alcalde d’Ada Colau, Gerardo Pisarello, admet en la conversa amb Joan Serra Carné: “[Maragall] Tenia aquesta imprevisibilitat. Hi ha un cert tarannà llibertari en això. I la gent que pertanyem al nucli dur de Barcelona en Comú, aquest tarannà el tenim”. Festegen el maragallisme i alhora ressalten les distàncies amb la manera de governar de Xavier Trias, una obsessió per a l’equip de govern, que va cuidar molt la primera imatge de l’alcaldessa després de les eleccions: anar a treballar en metro i aturar un desnonament.
Pendents dels barris
L’estil Colau -celebrat pels que hi veuen aire fresc, qüestionat pels que el consideren demagog- intenta no perdre el contacte amb els barris. Expliquen que, sent alcalde, Maragall va anar una vintena de vegades a dormir a casa de veïns de la ciutat per saber de primera mà com bategava Barcelona. Com ell, “Colau no suporta no fer política”, diu Serra. Conscient que no provenen exactament de la mateixa tradició, BComú teixeix ara el seu relat mirant de passar el rasclet per tota l’esquerra catalanista, mirant de trencar la polarització. ¿Aglutinarà Colau l’espai transversal del maragallisme?
