Vermella a la Lliga: usuaris usats?

De petits ens deien que ens fixéssim en la lletra petita, però una màxima dels nostres temps és fer-nos perfils o instal·lar-nos apps sense llegir termes ni condicions. Cal admetre que això és conegut i generalitzat, fins i tot entre professionals i persones sensibilitzades amb el tema. Deixeu-me dir que ens ho posen terriblement difícil: clàusules interminables plenes d’argot i tecnicismes, una nova classe de despotisme i alienació, la combinació ideal perquè sentim que la cosa no ens incumbeix. Els anglosaxons ho han batejat com el 'whatever button', que vindria a dir: “Accepto el que sigui sense mirar perquè no ho entenc i el que vull és fer servir l'app”.

Que hàgim deixat les polítiques de privacitat per impossibles no és un error dels usuaris (només), sinó el resultat d’un abús sistemàtic del desconeixement per complir amb les exigències legals de transparència en el consentiment, mancat de comprensió real i conscient. Kevin Litman, periodista del 'New York Times', ho ha batejat com a 'desastre incomprensible'. Després d’analitzar 150 polítiques de privacitat de les apps i plataformes més utilitzades, afirma que en la majoria de casos cal tenir estudis universitaris per entendre-les i que els temps de lectura arriben fins als 35 minuts. ¿Us imagineu, 35 minuts per a cadascuna de les apps que tenim al mòbil? A quants llibres equival al cap de l’any? I la llargada no ho és tot: Litman hi va aplicar un test de complexitat i va trobar que la política de privacitat de Facebook és gairebé tan difícil d’entendre com la 'Crítica de la raó pura' de Kant.

És evident que això no se soluciona només apel·lant al sentit de la responsabilitat en les nostres lectures. Amb l’opacitat com a pràctica habitual, les apps s’han convertit en un amable esquer per accedir als diamants en brut que guarden els nostres mòbils. Prometen fer-nos la vida més fàcil, però són programes àvids de rastrejar les nostres fotos, els nostres contactes o els recorreguts habituals. El cas recent de l’app de la Lliga supera l’accés a dades personals, i aprofita els hàbits dels usuaris en benefici propi.

La polèmica esclata el 2018: un usuari es baixa l'app de la LFP per consultar el calendari de partits, la classificació i altres informacions de la Lliga. Llegint la política de privacitat, troba clàusules que sol·liciten l’ús del micro i la geolocalització per “detectar fraus en establiments públics no autoritzats”. Que la Lliga vulgui garantir que totes les retransmissions es fan amb llicència és absolutament lícit. Que ho vulgui fer utilitzant els mateixos usuaris com a comissaris encoberts és excessiu. La lluita contra la pirateria va començar en connivència amb les operadores de televisió el 2013, però l'app s’ha convertit en l’oportunitat de teixir una extensa xarxa d’espies de bar.

L’usuari en qüestió, davant la perplexitat, va decidir consultar la seva advocada i van iniciar un procés davant l'AEPD (Agència Espanyola de Protecció de Dades), que culmina amb una sanció de 250.000 € per manca de transparència. No ha transcendit quants casos de frau han detectat gràcies a les escoltes via mòbil, però el que és segur és que resultarà més econòmic pagar la multa que contractar personal per fer inspeccions a tots i cadascun dels bars durant els partits. La sanció pot ser dissuasiva i esperem que incorporin canvis a l'app, com per exemple mostrar una icona d’un micro cada cop que s’estigui activant remotament. Si bé no solucionaria el problema de l’espionatge, almenys podríem controlar si realment s’activa només en horari de partits.

El que em sembla més preocupant de tot és centrar el debat en el consentiment (i com ajustar-lo a la llei de protecció de dades), quan en realitat la pregunta fonamental hauria de ser fins a quin punt estem disposats a deixar-nos instrumentalitzar. Que em descarregui una app per estar al dia d’una competició esportiva, com encaixa amb el fet de convertir-me en còmplice d’una cacera lucrativa? Fins ara hem entès que en el món digital ens hem convertit en el producte quan el servei és de franc, però ¿estem disposats a convertir-nos també en delators? Imaginem que en lloc de servir la lluita contra el frau en les retransmissions, servim com a antenes d’una asseguradora per filtrar la salut de la nostra família o l’estat del seu compte bancari. A més deixaríem de ser usuaris per ser usats. Aquests despropòsits no se solucionen llegint, sinó reclamant que ni volem ser producte ni volem ser instrument.