Límits a les autocràcies
REPRESSIÓ. Els poders absoluts també s’esquerden. Sempre hi ha escletxes de debilitat. Abusos que acaben erosionant complicitats interiors i exteriors. També els autòcrates de la repressió se saben fràgils.
La debilitat del règim de Recep Tayyip Erdogan es fa sentir a Istanbul. Les onades d’empresonaments massius d’opositors, els exilis forçats, la censura imposada i la persecució de la dissidència no han aconseguit aturar el corrent de fons de descontentament i de resistència democràtica que ha emergit electoralment a l’històric gran feu de l’AKP, el Partit de la Justícia i el Desenvolupament d’Erdogan. Tossudament, les grans ciutats de Turquia desafien els abusos de poder del president. No es pot silenciar eternament la protesta. Erdogan ha acabat constatant els límits del suport popular sobre el qual va construir un règim cada cop més absolut.
Les debilitats del poder, però, també compten amb la fragilitat de la revolta.
RESISTÈNCIA. La mort pública de Mohammed Mursi, la setmana passada, en ple procés judicial en què se l’acusava de traïció, va retornar al present totes les contradiccions de les revoltes àrabs i, sobretot, les d’un endemà traumàtic i encara obert, que ha convertit la regió en un escenari desolador. No només a Egipte. També a Líbia, Síria, el Iemen i, amb els esforços de Washington i Riad, potser fins i tot a l’Iran.
L’expresident egipci va caure inconscient sota l’ombra de la sospita, per les condicions inhumanes de la seva detenció i les denúncies de tortura formulades per diverses organitzacions internacionals contra la brutalitat repressiva d’un règim que va arribar a assassinar fins a 1.400 seguidors de Mursi pocs mesos després del cop d’estat que va portar Al-Sissi al poder.
Human Rights Watch, una de les poques organitzacions juntament amb l’ONU que han demanat una investigació independent sobre la mort de Mursi, assegurava fa uns mesos que vivim “temps foscos” per a la defensa dels drets humans, però que els mateixos poders populistes i autocràtics que fan avançar l’odi arreu del món també topen, cada cop més, amb la resistència de la societat civil.
MOBILITZACIÓ. És la lluita entre la protesta i la contrareacció. Entre la instrumentalització del poder i de la repressió, i la capacitat de resistència. La lluita dels intents d’utilització i confrontació d’una part de la societat contra l’altra. De l’ús de sistemes de clientelisme, corrupció, connivències i poder repressor al servei d’una elit político-militar. Ho explicava fa uns dies a Barcelona l’investigador Galip Dalay, del centre Brookings de Doha, que denunciava la instrumentalització de l’etiqueta de terrorisme “per estigmatitzar la societat civil de la regió”. Dalay és un dels experts que van participar en la trobada de la xarxa EuroMeSCo de centres de recerca sobre la Mediterrània, que organitzava l’IEMed, i va alertar que “l’extrema politització del concepte de traïció” dificulta cada cop més la feina de les organitzacions civils, de l’oposició política i de qualsevol “que desafiï els fonaments del poder”. “El més fàcil és acusar-los de terrorisme. És el que van fer amb els Germans Musulmans i el que veiem ara mateix a Turquia contra els kurds o els liberals”, deia Dalay. El terrorisme com a gran excusa, com a etiqueta acusadora que ho justifica tot. La condemna implacable contra qualsevol moviment ciutadà que aspiri a més secularització, a més democràcia o a més drets.
Però la mobilització hi és. L’autoritarisme genera cada cop menys dissidències entre els grans líders internacionals però creix, en canvi, el malestar civil.
