Els límits del que és possible

L’absolució del major Trapero deixa una sensació i dues conclusions. La sensació: dels principals judicis del Procés és el que va transmetre una millor imatge de garanties, des de l’actitud del tribunal fins a l’actuació de la defensa, impecable en l’argumentació jurídica i sense concessions al clima polític ambiental. En aquest marc, les declaracions de Pérez de los Cobos adquirien la màxima estridència, dominades per una ràbia que els restava tota credibilitat. Quan el ritual compleix amb tots els requisits és molt més alta la probabilitat que es faci justícia. I no sempre ha estat així en aquest conflicte, llastat pel pecat original de les actuacions judicials: assumien una responsabilitat que els subrogava la política i no els corresponia. L’ARA mostrava dijous com uns mateixos fets poden comportar relats diferents al Suprem o a l’Audiència Nacional.

Tanmateix, la principal conclusió és que el major Trapero era l’únic dels implicats en aquests procediments que tenia consciència clara dels límits del que era possible. Trapero va donar una lliçó als dos cantons: imposant el bon sentit a l’actuació dels Mossos l’1 d’Octubre, mentre Pérez de los Cobos donava aire a la desmesurada repressió policial que va fer la volta al món, i sabent perfectament les línies que no es podien creuar, perquè era conscient de la distància entre la realitat i la fabulació sobre la qual avançava el Procés. No li van fer cas i va passar el que va passar: article 155, presó, exili i la bombolla punxada, per molt que es vulgui fer veure que se segueix avançant. Tres anys després, el resultat és que un sector de l’independentisme segueix instal·lat en la malenconia i acusa els dirigents per no haver fet el pas definitiu, al mateix temps que es va instal·lant la idea que cal rectificar i construir estratègies en l’àmbit del que és possible. Trapero ho tenia clar, Puigdemont i altres no van gosar acceptar-ho. I seguim en la decadència de la dura ressaca.

I tanmateix, segona conclusió: l’absolució de Trapero té el valor de posar en qüestió bona part de les bases de la sentència que va condemnar els líders del Procés. I sobretot el testimoni nuclear de Pérez de los Cobos. Model Todo por la patria. Pura vergonya.