L’independentisme: ¿bastió o ariet?

La conjuntura política actual és molt delicada per al futur de la independència de Catalunya. L’autonomia és morta i enterrada. L’Estat ens escanya a l’espera que ens rostim en la nostra pròpia salsa. Després de les eleccions del 26-J, el govern més favorable a Catalunya proposarà un Estatut refet amb més o menys millores. La perspectiva ja la sabem: el que nosaltres no fem ningú ho farà per nosaltres -o en contra de nosaltres, com advertia el savi de Sueca.

La paraula, diuen, no fa la cosa, però a les coses cal anomenar-les pel seu nom. Qui pretengui separar-se d’un estat per fundar-ne un de propi haurà de trencar amb els marcs mentals i materials que el subordinen a l’altre, l’haurà de desobeir políticament, jurídicament, moralment... i econòmicament. ¿Quan i com es comença a desobeir econòmicament? Aquesta és la disjuntiva que plana sobre les converses dels pressupostos a aprovar entre Junts pel Sí i la CUP. Mentre depenguem de l’estat espanyol, ens toca d’administrar engrunes, però, pel to polític que certs sectors de Junts pel Sí usen amb la CUP, semblaria com si es tractés de llesques del pa més tendre del món i a l’abast de tothom. I no són llesques de pa tendre, que són engrunes de rosegons; i no a l’abast de tothom, per cert: tenim 1.500.000 persones en situació de pobresa, el 26% de la població en risc d’exclusió, 800.000 persones afectades per la pobresa energètica, 500.000 aturats, 200.000 llars sense cap ingrés, deixant de banda les discriminacions per gènere, origen i edat.

Primera cosa a fer: admetre la realitat, que és tossuda. Si s’ha d’administrar el poc que ens deixen, estalviem-nos admonicions, desqualificacions i amenaces: el procés no dependrà de les engrunes que ens deixen, sinó de les decisions que prenguem per tirar-lo endavant cap a la independència sense subterfugis. Segona cosa: si només ens deixen les engrunes, ¿disposem de mitjans per aconseguir les llesques i, tard o d’hora, el pa sencer? Per la manera que tenen de defensar aferrissadament els pressupostos a aprovar, semblaria que, per a certs sectors de Junts pel Sí, ens hauríem de limitar a acceptar les coses tal com són. Però quan depens d’un altre -l’estat espanyol- les coses no són tal com són, sinó com ell vol que siguin. I és aquí on entra la CUP en escena: mirant de dir les coses pel seu nom i lluitant, encara dialècticament, per les llesques del pa tendre i sencer. ¿És aquest tot el mal que es pot adduir en contra de la CUP? ¿Que digui engrunes i no llesques, i que vulgui el pa sencer per a tothom? Esclar que, a l’hora d’esgotar totes les possibilitats de tenir el pa sencer i a l’abast de tothom, les qüestions cabdals són: ¿d’on el treus i de quina manera? En una societat democràtica, propícia a la justícia social, es treu dels que en tenen més, de pa, i per la via dels impostos vigents, actualitzats, recuperats, o creats de bell nou.

Això és el que demana, en primera instància, la CUP. I, en segona instància, mesures d’economia domèstica, com ara estalviar despesa supèrflua, controlar ajudes a particulars, reduir sous d’alts càrrecs. Abans d’arribar a la qüestió definitiva: tocar el llindar políticament tolerable, en les condicions actuals, del poder omnímode de l’Estat sobre els comptes de la Generalitat: la imposició del dèficit en nom de l’austeritat que treu el pa a tanta gent. Hi ha astúcies comptables per saltar-se una norma tan draconiana, a l’espera que un acord polític les corrobori, segons la força que s’hagi pogut acumular.

Tot és política. I en política, la voluntat hi té una part fonamental, en l’èxit dels teus propòsits. Però em temo que, en la situació actual, i a les envistes de les eleccions del 26-J, en alguns sectors de Junts pel Sí, sembla haver-hi més voluntat de fer de bastió del que tenim que no pas d’ariet per assaltar el que ens falta. O dit d’una altra manera: prefereixen creure que les engrunes són llesques per no haver d’aconseguir el pa sencer. En canvi, la CUP, amb la seva tossuderia, vol que fem de bastió i d’ariet. Bastió del que ja s’ha aconseguit i ariet per aconseguir el que ens falta. Perquè la independència no ens la portarà un criat de bon matí, amb la safata de l’esmorzar i un titular de diari (no subvencionat); qui ho pretengui potser rebrà l’esmorzar i el diari (subvencionat), però no la independència. I, esclar, no amb la CUP de criat.