L’inesgotable joc de la memòria

QUE LA NOSTÀLGIA ÉS una de les principals fonts de l’art es fa evident en totes les èpoques. Fins i tot es podria definir l’art a través de la seva capacitat de rememoració. Un combat amb la mort que té la memòria com a escenari privilegiat. El títol proustià és d’aplicació universal: a la recerca del temps perdut. No ens ha d’estranyar, doncs, que la infantesa sigui, sempre, un referent indiscutible. El nen, com advertia Baudelaire, és el caçador de sensacions per excel·lència. La seva percepció del món que se li obre és vertiginosa, caníbal. En un tant per cent molt elevat la vida adulta és únicament una destil·lació -sovint empobridora- del que es va capturar en la infantesa.

La música i la literatura són plenes de records infantils. I més que de records, de reinterpretacions, de transfiguracions. La pintura també. Les avantguardes van despullar el vincle intern entre infantesa i creativitat. Són molt evidents els casos de Paul Klee o Joan Miró. Aquesta poètica de la nostàlgia adquireix especial rellevància en l’obra de Marc Chagall, un artista cosmopolita que sempre retornava a la matèria prima del seu origen.

Aquests retorns, que coexisteixen amb la innovació formal, es fan evidents a El poble i jo, una pintura situada a la cruïlla de l’expressionisme, el cubisme i el surrealisme, però amb el segell nostàlgic propi de Chagall. Per això és un artista que no pertany, pròpiament, a cap moviment. Cadascuna de les seves composicions és un trencaclosques en què el jueu, el rus i el ciutadà del món van recomposant les peces. I el joc de la memòria es fa inesgotable.