Carta des de Londres: confinament

Representa que els escriptors ho fem bé, això de confinar-nos. Al cap i a la fi, sempre busquem l’aïllament: enmig de la voràgine de la vida familiar, laboral i social, intentem trobar unes hores per estar sols i concentrar-nos totalment en la pàgina en blanc. Però vet aquí que, paradoxalment, el primer dia de confinament pel coronavirus, només volia tenir algú amb qui parlar, algú assegut al costat i a qui pogués abraçar. Em vaig mirar el que havia escrit i aviat ho vaig relegar a la carpeta de “feines descartades”. Les paraules no tenien sentit i havien perdut impacte. Potser els llibres necessiten la idea d’un futur possible que vagi més enllà dels respiradors de sales d’hospital desbordades i estadístiques sobre morts que no paren de pujar.

Al Regne Unit, aquesta primera etapa dels “mesos de la pesta” deixa poc marge per a estones de tranquil·litat. La lentitud del govern britànic a l’hora de reconèixer que avançava cap a nosaltres una força irresistible, que ni tan sols respectava les fronteres ja consolidades del Brexit, no va contribuir gens a tranquil·litzar-nos sobre la capacitat dels nostres líders per entendre la situació. A tot estirar, estàvem vivint una escena de Sí, ministre –que ara s’ha viralitzat– en què dos alts càrrecs, Wharton i Appleby, parlen de com han d’abordar una emergència.

Wharton: En la primera etapa, direm que no passarà res.

Appleby: En la segona etapa, direm que potser sí que passarà alguna cosa, però no cal fer-hi res.

Wharton: En la tercera etapa, direm que potser sí que hi hauríem de fer alguna cosa, però no hi podem fer res.

Appleby (conclou): Direm que potser sí que hi podríem haver fet alguna cosa, però ara ja és massa tard.

La segona etapa del govern britànic ha consistit en un mantra confús, una mica neodarwinià: “la immunitat de grup”, una situació que suposadament es produiria sense fer res i deixant que la gent gran i els col·lectius vulnerables morissin i fessin així de profilàctics per a la resta de la població. Mentrestant, el sistema sanitari, exhaust des de fa temps, intentaria preparar-se per al que li venia al damunt. La comunicació del nostre primer ministre no ha sigut la d’un “Churchill davant d'una crisi”, com potser li hauria agradat, sinó més semblant a les repeticions tedioses d’un principiant nerviós com un flam en campanya electoral: un home que procura calmar els mercats i la població d'una tirada.

El Regne Unit ha trigat molt més a prendre mesures de confinament que la resta d'Europa, per no parlar de la Xina o de les mesures que s'han pres a Corea. Gran part d’institucions i empreses les han pres pel seu compte abans que el govern decidís res. El confinament de la gent gran i la distància social han sigut fins divendres simples recomanacions que, pel que es veia a molts carrers de Londres, pocs semblaven disposats a obeir, o potser ni tan sols se n’havien assabentat. Finalment, a mitjans de setmana es va anunciar el tancament de les escoles i divendres es va ordenar també el tancament de cafeteries, restaurants i altres llocs de reunió. També s’ha presentat, impulsat per un ministre de Finances que podria convertir-se en el pròxim primer ministre, un paquet de mesures econòmiques que promet milers de milions de lliures per compensar els treballadors i les empreses. Això, juntament amb el nombre cada vegada més elevat de morts, reflecteix la realitat d'una situació, la d’aquests mesos de pesta, que caldrà suportar durant mesos, o potser molt més temps.

A alguns de nosaltres ens omple d’esperança el fet que el coronavirus hagi tret a la llum els millors aspectes de la societat civil britànica. S’ha esvaït la fúria dels anys del Brexit. I cada vegada es manifesta més la bondat: els equips que es formen als barris per ajudar la gent gran i fer-los la compra; les pressions al govern perquè ajudi els treballadors de serveis essencials i el precariat; l’abnegació de metges, infermers i personal d’atenció domiciliària, els que cobren menys i que per fi s’han fet visibles entre els professionals més fonamentals del nostre món.

Per als que tenim la sort de tenir un coixí –una casa i diners–, el confinament ha tingut uns efectes secundaris sorprenents. El telèfon ha tornat com a mitjà de comunicació, un mitjà molt més estimulant i menys susceptible de malentesos que el correu electrònic que el va desplaçar. El món virtual bull. Teatres, òperes i orquestres comparteixen les seves actuacions en línia, com també han fet diferents plataformes per a escriptors, mentre galeries i artistes han posat a disposició del públic les seves col·leccions i activitats. La BBC ha obert l’accés, entre altres, a webs educatives pensades per a nens. La comèdia, la dansa i la música floreixen a la xarxa en una explosió de talent creatiu que tot de persones i professionals confinats a casa seva posen a la nostra disposició. Al fons de totes les arts hi ha una base d'esperança: potser seran capaces d’alleugerir les tensions que, en l’aïllament, amb massa facilitat poden propiciar una convivència en parella ferotgement conflictiva o una vida familiar en peu de guerra.

Pel que fa a mi, deixant de banda els articles que de tant en tant escric i moltes lectures, he començat a dibuixar mentre escolto de tot, des de l’última novel·la fins a la Filharmònica de Berlín per internet. També estic aprenent espanyol: la mort sona diferent en una llengua estrangera.

Mentre el coronavirus no ens infecti el wifi, mentre els metges aguantin, potser superarem aquesta plaga moderna i en sortirem amb un estat més humà: un estat que, en els plans per rescatar empreses, hi introdueixi condicions relacionades amb els drets laborals, el clima i la reinversió de dividends (en lloc de la mera realització de beneficis). Potser, si encara soc aquí, aconseguiré tornar al meu tipus habitual de confinament: escriure.

Traducció: Lídia Fernández Torrell