L’IVA cultural i les seves metàfores

i Ferran Mascarell
19/03/2015
3 min

Des del primer dia que el govern estatal va prendre la decisió de posar un IVA del 21% als productes culturals he manifestat el gravíssim error polític que ha suposat. Està bé que la cultura contribueixi als ingressos fiscals, però és lamentable que se l’estigmatitzi amb un impost desorbitat que tothom sap que tindrà greus conseqüències per a la vida cultural del país.

Tal com han anat les coses, per tant, ha quedat clar que, més que un mal impost, és una barbaritat política. L’IVA cultural ha esdevingut una lamentable i rotunda metàfora del que són les polítiques culturals estatals, de la seva visió sobre la cultura en general, en especial la catalana, de la seva voluntat d’impedir una societat més culta, reflexiva i formada.

L’IVA és un abús que expressa l’enorme distància que hi ha entre les necessitats de la cultura catalana i les polítiques estatals. La seva imposició va arribar en el pitjor moment de la crisi econòmica. Va posar en marxa un cercle absolutament pervers: encarir el preu dels béns, productes i serveis culturals; colpejar el consum cultural; descapitalitzar, encara més, les ja de per si febles empreses culturals. Hi ha hagut menys feina per a la gent del sector cultural. I a sobre ha generat menys recaptació fiscal.

Diuen que el moviment de l’ala d’una papallona en un extrem del món pot desgavellar l’altra punta del planeta. A l’estat espanyol, no és el lleuger moviment d’un lepidòpter el que desgavella les coses, és la convulsió que provoquen les polítiques del govern estatal, sempre orientades a complicar les coses als creadors, als emprenedors culturals, al món associatiu cultural. Amb l’IVA s’escanya el sector cultural i es pretén deixar fora de joc el govern de Catalunya, que queda permanentment erosionat per la manca de competències i recursos per suplir les desastroses conseqüències de les polítiques estatals.

L’estat espanyol accentua les disfuncions cròniques d’un sector cultural que mai ha pogut comptar amb la seva complicitat. Qüestiona un sector sencer de la societat. L’IVA aplicat a la cultura, en realitat, no és només un impost desmesurat, és sobretot la metàfora d’un abús. Contra la cultura, contra la creativitat, contra les empreses culturals, contra les associacions culturals. Abús també contra la creativitat i la identitat del nostre país.

Catalunya és un país construït des de la cultura. Tot allò que sigui qüestionar-la i dificultar-la, qüestiona i dificulta el nostre fonament com a societat. L’empobreix en coneixements i valors.

L’Estat ho sap, tot això. Coneix perfectament les nefastes conseqüències que ha tingut l’IVA al 21%: un veritable daltabaix. Sap, o hauria de saber, el nombre incomptable de projectes frustrats. Ho saben, però no ho volen corregir. Els plau mantenir-se en una perseverant revenja política contra la cultura.

Fa dos anys i mig que reclamem que es redueixi. Ho he fet amb totes les lletres com a conseller de Cultura, expressant el sentiment pràcticament unànime del sector. Ho han reclamat el Parlament de Catalunya i tots els organismes representatius de la cultura catalana. Hem proposat un tipus reduït. No ens hem inventat res, és la mitjana que tenen els països de la UE, a l’entorn del 8%. Però res. El govern estatal és sord i excloent, actua amb absoluta prepotència. Avui anuncia una rebaixa, demà la nega. Ho és tant, que potser sí que acabaran rebaixant-lo a l’inici de la propera campanya electoral. El preu de l’IVA és, doncs, l’expressió metafòrica de la pitjor política. La de creure’s que la gent pot ser enganyada amb nocturnitat.

Durant els darrers quatre anys, el sector cultural català ha perdut un 20% de consum. Al conjunt de l’Estat, més del 27%. No és important desxifrar si la responsabilitat és més del ministre d’Hisenda o del de Cultura. Guanya Hisenda, perd Cultura. Malauradament és un clàssic. La responsabilitat és del govern espanyol, del seu president. Creguin-me, l’IVA cultural és una metàfora. Volen posar una llosa damunt el món cultural i les administracions públiques que hi creuen. Volen deixar clar que qui mana són ells: s’han equivocat però prefereixen manar que governar, imposar que escoltar.

La cultura catalana no podrà mai fer-hi front sense administrar la nostra sobirania política. La sobirania política és prendre les decisions oportunes en el moment indicat i no pas fer allò que més perjudica la teva pròpia gent. Continuarem reclamant que es redueixi el tipus impositiu. I continuarem treballant per assolir una sobirania plena que ens permeti fer les polítiques culturals adients per al país culte que desitgem.

stats