La banda sonora per anar a veure el Liverpool-Barça

BarcelonaEls anys 60, Liverpool va alçar la veu. La ciutat, tan rica gràcies al comerç durant molts segles, feia anys que patia la foscor de l’atur i la delinqüència. Però quan més perduts semblaven els joves 'scousers', tal com es coneixen els ciutadans de Liverpool, més caràcter va demostrar la ciutat gràcies al futbol i la música. De mica en mica, el Liverpool i l’Everton, els seus dos grans clubs, van recuperar un espai central en el futbol britànic. Just els mateixos anys en què tothom començava a parlar d’un grup de música nascut el 1960: els Beatles.

El 1963, l’Everton va trencar una ratxa de 15 anys sense títols dels equips de la ciutat guanyant la Lliga. El 1964 va arribar el torn del Liverpool, que guanyaria la lliga aquell any i també el 1966. Pel mig, el 1965, va arribar la primera copa dels 'reds', que no en tenien cap fins llavors. El 1966 seria el torn de l’Everton de guanyar la Copa, i va afegir una nova lliga el 1970. Eren anys en què els equips de Liverpool i Manchester, dues ciutats amb fama de no poder oferir futur als seus ciutadans, van donar alegries a la seva gent. Ciutadans que als estadis, de passada, van començar a cantar les cançons dels seus grups.

No és una casualitat que els mateixos anys en què els Beatles es van fer famosos nasqués la tradició de cantar a l’estadi d’Anfield Road el 'You’ll never walk alone'. Aquest 'Mai caminaràs sol' s’ha convertit en l’himne no oficial del Liverpool, club on diuen que van ser els primers a fer seva la cançó. Malgrat que l’afició del Celtic també la va fer seva durant aquells anys, les proves audiovisuals més antigues conservades semblen indicar que, per pocs mesos, van ser els aficionats del Liverpool els creadors de la tradició de cantar-la abans del començament dels partits. Aquí es pot veure durant un derbi amb l'Everton del 1970.

La tradició va néixer el 1963. Va ser la graderia coneguda com The Kop, on s’aplegava l’afició més cridanera, la que va començar a cantar-la després de sentir com la cantava el grup de Liverpool Gerry & The Pacemakers. En aquella època era força habitual que cançons de moda es cantessin als estadis, ja fos amb la lletra canviada o amb l'original. A més, eren anys en què l’afició solia arribar dues hores abans a la graderia per agafar lloc, i els clubs solien posar per megafonia la música que sonava a les ràdios, per tenir entretinguda l’afició. El 1963, la cançó va ser número 1 a les llistes de vendes britàniques, i això va fer que sonés molts cops just abans de l’inici del partit. I de seguida va començar a ser cantada a Anfield pels seguidors 'reds': en part, perquè era un grup local; i en part, perquè semblava un càntic religiós, ideal per comunicar el que un seguidor vol dir als seus jugadors, que no estan sols.

La història de la cançó, però, no comença el 1963. L'origen, curiosament, és a Nova York, a Broadway. Formava part del musical 'Carousel', que es va estrenar l'abril del 1945. Escrita per dos clàssics de Broadway, Richard Rodgers i Oscar Hammerstein II, 'You’ll never walk alone' es cantava en dues escenes d'aquest drama: primer, després de la mort d'un personatge, per donar ànim a la seva vídua, embarassada; i després, en la graduació de la classe en què hi ha la filla del mort. El 1945, la cançó va impactar molt una generació de nord-americans que encara tenien molts familiars lluitant al front del Pacífic, en la Segona Guerra Mundial, i de seguida se'n van fer moltes versions, com les de Frank Sinatra, Nina Simone, Johnny Cash i Elvis Presley, que fins i tot va llançar un àlbum anomenat així, 'You'll never walk alone'. La cançó es va fer famosa a Anglaterra el 1963 gràcies a la versió dels Gerry & The Pacemakers. I el Liverpool l’ha fet tan seva, que la va incorporar al seu escut durant els anys 90.

Com a curiositat, els Pink Floyd van utilitzar una gravació dels seguidors del Liverpool a The Kop cantant 'You'll never walk alone' en la seva cançó 'Fearless', inclosa a l'àlbum 'Meddle' del 1971. Els càntics es poden sentir a l'inici i al final del tema. Una de les versiones més curioses d’aquesta cançó la va cantar en directe a Norwich (Anglaterra) el músic Elvis Costello l’any 2005. Nascut a Londres, Costello és un gran aficionat del Liverpool, la ciutat de la seva mare, on va estudiar. El 2005, el Liverpool va arribar a la final de la Champions i la va guanyar després de remuntar un 3-0. Costello va voler veure la pròrroga i els penals, fent esperar una hora els espectadors del concert. Quan va tornar a l’escenari, els va cantar el 'You’ll never walk alone'.

Actualment, a l’oficina de turisme de Liverpool, admeten que la major part de persones que visiten la ciutat ho fan pel futbol o per la música. En concret, pels Beatles. Però hi ha un cert misteri sobre si els Beatles eren seguidors del Liverpool o de l'Everton. Els agradava el futbol, tot i que a mesura que es van convertir en grans estrelles van desconnectar del dia a dia dels dos clubs de la ciutat. Està demostrat que tots provenien de famílies en què aquest esport tenia un cert pes. I, segons sembla, Paul McCartney era dels quatre membres del grup el que més futbol mirava. De fet, hi ha una fotografia seva arribant a la final de Copa entre l'Everton i el West Bromwich Albion a Wembley el 1968, per la qual cosa corre el rumor que era 'toffee'. És a dir, aficionat de l’Everton.

McCartney va reconèixer en una entrevista que els seus oncles eren seguidors de l'Everton i que anava amb ells al futbol, però per complicar-ho tot hi ha una sessió de fotografies per a 'Mad day out' del 1968 amb McCartney lluint una escarapel·la amb els colors del Liverpool. A més, el crític musical Karl Coppack afirma que el 1977 McCartney es va tornar boig en un iot al Carib, perquè no podia sintonitzar la final de Copa entre el Liverpool i el Manchester United.

Però els Beatles van deixar petits detalls, al llarg de la seva trajectòria musical, per demostrar que els agradava el futbol. A la portada de l'àlbum 'Sergeant Pepper's lonely hearts club band', del 1967, apareixen un munt de personatges en un fotomuntatge, al costat dels mateixos Beatles. Segons sembla, cada membre del grup va escollir personatges històrics que volien que hi apareguessin i John Lennon va ser qui va escollit l'únic futbolista de la portada: Albert Stubbins davanter del Liverpool durant els anys quaranta i cinquanta. Molts diuen que això prova que Lennon era 'red', i d'altres diuen que simplement li agradava el cognom del jugador. Aquells que volen demostrar que els Beatles eren seguidors del Liverpool també es refereixen a la famosa bufanda que llueixen els membres del grup al film 'Help' (1965). La bufanda és igual a la que solen portar els aficionats del club a Anfield. A la cançó 'Dig it', del 1970, els Beatles citen l'exfutbolista del Liverpool Matt Busby. Ara, quan es va fer aquesta cançó, Busby ja s'havia fet famós per ser el gran entrenador del Manchester United, al qual va fer campió d'Europa el 1968.

No hi ha acord, doncs, sobre a qui entregaven el cor els membres del grup, tot i que la tendència sol considerar que Lennon era del Liverpool, McCartney de l’Everton, Ringo Starr d’una família dividida entre els dos equips i George Harrison un apassionat del motor, no del futbol.

La relació del futbol i la música a Liverpool va més enllà dels Beatles. La ciutat ha donat molts grups musicals prou coneguts. Un d'aquests són The Lightning Seeds, formats el 1989, un dels abanderats del fenomen conegut com 'britpop'. Un grup que ha mantingut una relació amb el futbol més oberta que no pas The Beatles, perquè van ser els encarregats de fer l'himne de la selecció anglesa per a l'Eurocopa del 1996, que se celebrava a Anglaterra. La cançó, considerada per molts la millor feta mai dedicada al futbol, es va batejar amb el nom de 'Three lions' en honor als tres lleons de l'escut de la selecció, i va ser versionada un altre cop pel mateix grup per a la fase final del Mundial de França del 1998. Però aquest cop no va ser l'himne oficial de la selecció anglesa, malgrat que va ser la cançó més venuda per davant de l'himne oficial, cantat per les Spice Girls. Les dues versions, per cert, eren cantades juntament amb David Baddiel i Frank Skinner, els presentadors d’un programa de televisió anomenat ‘Fantasy Football League’, on unien humor i futbol. The Lightning Seeds, de fet, s'havien fet famosos quan la seva cançó 'The life of Riley' va ser adoptada com a música de fons de la secció 'Gol del mes', del conegut programa de la BBC 'Match of the day'.

Un altre grup de la ciutat, The Farm, també van ser els encarregats de fer l'himne oficial de la selecció anglesa en l'Eurocopa del 2004, quan es va versionar el seu single de més èxit, 'All together now', que datava del 1990. Al final dels anys 70, de l'escena 'new wave' van sortir The Echo and Bunnymen. El seu cantant, lan McCulloch, és un espectador habitual a Anfield. En canvi, dels Frankie Goes to Hollywood, un altre grup local de renom, no se'n coneix gaire afició pel futbol.

A la graderia d’Anfield es canten sempre cançons dedicades als seus jugadors inspirades en altres de nascudes fora dels estadis. Una de les més conegudes és 'The Fields of Anfield Road', una versió de 'The fields of Athenry', una balada folk irlandesa escrita per Pete St. John durant els anys 70, que explica el cas d'un noi irlandès enviat a una presó australiana durant la Gran Fam de la patata del segle XIX per revoltar-se contra les autoritats britàniques. Si l’afició del Celtic canta la versió original, la del Liverpool l’ha versionada.

Aquesta temporada també han versionat 'Dirty Old Town', una cançó escrita per Ewan MacColl el 1949 i popularitzada per The Dubliners, el gran grup folk irlandès. La cançó parla de la ciutat de Salford, a Lancashire, no gaire lluny de Liverpool. Una cançó sobre les ciutats urbanes brutes, on costa tenir esperança. L’afició del Liverpool però,, li ha canviat del tot la lletra dedicant-la al seu defensa Virgil van Dijk. A Mohammed Salah li han versionat una cançó dels James, ‘Sit down’, amb el nom d’'Egyptian king'. A Salah li han dedicat també una versió del popular 'Sugar, Sugar' del 1969.

Fa uns anys, la cançó versionada va ser 'Ring of fire' de Johnny Cash. A Liverpool s’explica que el pare del defensa Jamie Carragher, celebrant la Champions de l’any 2005, la va cantar borratxo, cosa que va provocar que els jugadors la fessin seva. I després una de les aficions amb més passió per refer cançons. Encara avui sona a Anfield Road.

Al Regne Unit, futbol i música sempre han caminat plegats. Podeu recordar-ho amb els casos del Manchester United, el Manchester City, l'Arsenal i el Celtic de Glasgow.