Llegir literatura victoriana avui: del prejudici a l'orgull

BarcelonaAquest Sant Jordi, a la parada de l'editorial Viena –que es dedica, des de fa més de dues dècades, a publicar clàssics moderns en català– van notar un canvi que els va il·lusionar: bona part dels compradors de la nova edició de Seny i sentiment, de Jane Austen, traduïda per Xavier Pàmies, eren estudiants d'institut i d'universitat. "Veies que venien a buscar la novel·la amb una gran il·lusió als ulls: era emocionant", recorda l'editora Blanca Pujals, que ha impulsat col·leccions com Petits Plaers i la recent Club Victòria, que oferirà als lectors catalans novel·les publicades entre la regència de Jordi IV –que arrenca el 1811, un any abans de la publicació de Seny i sentiment– i arribarà fins a principis del segle XX. La col·lecció se centrarà, sobretot, en el llarg i fructífer període victorià, comprès entre el 1837 i el 1902, durant el qual van publicar les tres germanes Brontë, George Eliot, Wilkie Collins, Charles Dickens, Thomas Hardy i Elizabeth Gaskell.

"Les novel·les d'Austen tenen una estètica molt concreta, bonica i atractiva, i retraten un món ple de convencions, on els personatges sempre estan de visita en altres cases i prenent el te", continua Pujals. L'editora, nascuda el 1992, va descobrir l'autora anglesa quan tenia 14 anys, gràcies a Orgull i prejudici. Feia només un any que se n'havia estrenat l'última adaptació cinematogràfica, interpretada per Keira Knightley. "Des que vaig llegir-la em va agafar una obsessió per la literatura anglesa del segle XIX: les meves amigues saben que em podia arribar a fer molt pesada", reconeix. Pujals ha persistit durant quinze anys en la lectura de clàssics del període de la regència i victorians. "Quan vaig proposar la col·lecció a Viena, va ser per la qualitat dels llibres i perquè hi havia un buit en català –diu–. No podia ser que algunes d'aquelles novel·les estiguessin descatalogades des de feia anys. La cultura catalana no s'ho pot permetre, si vol estar al nivell d'altres grans tradicions".

Una època familiar

Egoisme, manipulació i abusos de poder: el talent de Jane Austen

Marta Ortega Sáez va fer servir un tràiler d'Els Bridgerton –d'una gran popularitat a Netflix des de fa uns mesos– per començar l'assignatura de literatura anglesa del segle XIX de la Facultat de Filologia de la Universitat de Barcelona. "Aquest curs estaven molt familiaritzats amb l'època gràcies a la sèrie, que està ambientada al Londres de l'alta societat al segle XIX –diu–. Hi ha molts aspectes que fan que les novel·les d'aquells anys tinguin interès per al públic actual. Mostren el naixement de la burgesia i la lluita de classes, els efectes de l'imperialisme i les colònies... i moltes d'aquestes novel·les es fixen en personatges femenins atípics, complexos i diferents. La novel·la victoriana trenca amb el model de la dona com a àngel a dins de casa. Salvant les distàncies, hi ha un rerefons que ens ressona, aquestes protagonistes són el germen del feminisme".

Victòria Alsina, que fins fa poc ha sigut professora titular del departament de traducció de la Universitat Pompeu Fabra, ha estudiat a fons les novel·les de Jane Austen. "Austen va escriure del que coneixia, l'alta societat. El punt de vista moral sobre les relacions humanes fa interessants i vigents els seus llibres –explica–. Parla d'egoisme, generositat, manipulació i abusos de poder a nivells molt petits, entre pares, mares, amics i coneguts". Per a Alsina, encara que "la societat anglesa del XIX i l'actual hagin canviat molt, la importància dels diners i les relacions per interès que sovint mostra Austen ara es continuen entenent molt bé". El substrat que ha fet possible que novel·les com Mansfield Park i Emma continuïn renovant els lectors és la seva excepcionalitat. "D'entrada, Austen pot semblar una novel·lista romàntica per a dones, però en realitat és un geni de la llengua, té un domini brutal dels registres i dels recursos narratius i retrata de meravella el comportament humà dels seus personatges".

Una moda que ha vingut per quedar-se

Recuperacions "necessàries" però també "rendibles"

"També tornem al segle XIX com a lectors perquè és el moment en què el codi de la novel·la es fixa –apunta Ortega Sáez–. Les tècniques, estratègies i formes d'escriure de Dickens, les germanes Brontë i Eliot ens són properes". La professora de la Universitat de Barcelona recorda també que bona part d'aquestes novel·les han tingut una gran influència, perquè la seva presència a les llibreries ha estat constant i ininterrompuda. "Darrerament he estat estudiant la recepció de Jane Eyre, de Charlotte Brontë, a Espanya –diu–. El llibre es va publicar en anglès el 1847. El mateix segle XIX ja es tradueix. I durant el franquisme en surt una altra versió". En les últimes tres dècades hi ha hagut cinc versions més en castellà de la novel·la. En català hi ha, de moment, la de Jordi Arbonès, que va publicar Columna el 2001.

Enguany, Viena ha rellançat Austen i ha publicat per primera vegada en català Frances Hodgson Burnett amb La formació d'una marquesa (1901). Recuperarà, ben aviat, les traduccions de Maria Dolors Ventós de Mansfield Park, de Jane Austen i Agnes Grey, d'Anne Brontë. "És menys coneguda que les seves germanes Charlotte i Emily –diu Blanca Pujals–. Potser no fa novel·les tan apassionants ni adolescents com Cims borrascosos, però si les llegeixes quan ets més madura t'agraden potser més". Entre els plans de futur de l'editorial hi ha també Les confessions del senyor Harrison, d'Elizabeth Gaskell. Publicar clàssics és, a més d'una tasca "necessària", una activitat "rendible": "Per Sant Jordi vam esgotar la primera edició de Seny i sentiment, que era de 2.500 exemplars i que havíem publicat al febrer –recorda l'editora–. Hodgson Burnett ha estat entre els més venuts durant aquest estiu. Llegir victorians pot semblar una moda, però ha vingut per quedar-se".

Alba Editorial, una precursora exigent

Un catàleg que creix des de fa més de 25 anys

Dues editorials que han pouat en la publicació de clàssics en col·leccions adreçades al lector corrent han estat Alba Editorial, que tradueix al castellà, i Adesiara. Fundada a Barcelona el 1993, Alba té una experiència de més de 25 anys apostant per referents del segle XIX francès, rus, alemany i anglès. "La idea inicial, que encara mantenim, és oferir clàssics com si fossin autors contemporanis nostres. Una de les nostres batalles és que els llibres d'aquestes col·leccions vagin als taulells de novetats", diu l'editor Luis Magrinyà.

El llibre que va inaugurar Alba Clásica el 1995 va ser Mansfield Park, de Jane Austen. "En castellà no hi havia una col·lecció com la nostra en aquells moments –assegura–. Moltes de les novel·les que volíem publicar estaven descatalogades o fins i tot eren inèdites en castellà. I calia vigilar amb les recuperacions de traduccions antigues perquè les dels anys 40 estaven, sovint, censurades. Recordo que a Historia de dos ciudades, de Dickens, cada fragment on se satiritzava un capellà era eliminat. Aquesta novel·la, a més, havia aparegut amb un títol molt diferent, El marqués de Saint-Evremont". Al catàleg d'Alba hi predominen les noves versions d'autors com Thomas Hardy, William M. Thackeray, Elizabeth Gaskell, les germanes Brontë –també van començar reivindicant Anne, com fa ara Viena– i George Eliot. L'últim victorià que han publicat, aquest estiu mateix, és Wilkie Collins, de qui han traduït Armadale (1866). "Al seu moment va ser un gran èxit, és una novel·la esplèndida, i si no l'havíem fet fins ara és perquè encara en corrien algunes edicions de butxaca –continua Magrinyà–. Al llarg de tot aquest temps, amb les col·leccions de clàssics d'Alba ens hem adonat que tenim un públic fidel i, a més, bastant actiu. De Collins fa anys que ens demanen que fem la nostra traducció de La dama de blanco, i acabarem cedint tot i que creiem que és una novel·la que està massa publicada".

Fer créixer l'oferta en català

El confinament ha estat clau per enganxar els lectors, també la generació Z

Igual que Alba, Adesiara no es limita només al segle XIX anglès. "Mirem de ser panoràmics –explica el seu editor, Jordi Raventós–. La nostra idea és anar omplint buits. En el cas d'Austen, per exemple, ens va semblar que el que havíem de fer era traduir l'única novel·la encara inèdita en català, Emma". Se'n va encarregar Alba Dedeu, que actualment treballa en Romola, de George Eliot, també per a Adesiara. Carles Llorach-Freixes ha assumit el repte de traduir, també per a Adesiara, el miler de pàgines de Nicholas Nickleby, de Charles Dickens, un altre autor amb fortuna editorial a Catalunya durant els últims anys. Univers n'ha recuperat el Pickwick traduït per Josep Carner, Club Editor ha publicat Història de dues ciutats i Navona ha recuperat David Copperfield. "Perquè els clàssics tornin a estar realment de moda, el primer pas és que siguin a les llibreries –diu Raventós–. Fa vint anys no hi havia tanta oferta en català". Hi havia hagut col·leccions pioneres com LesMillors Obres de la Literatura Universal d'Edicions 62 –als anys 80, una de les "grans inspiracions" de Luis Magrinyà per a Alba-, i una mica més endavant també la col·lecció de clàssics d'Edhasa.

"La intenció de Club Victòria és durar molts anys. De material n'hi ha molt –promet Blanca Pujals–. Hem sortit en un bon moment, perquè el confinament ha ajudat a tothom, però també als lectors més joves –els de la generació Z– a connectar amb la literatura victoriana. Quan podíem començar a sortir només podíem quedar per passejar, havíem de mantenir la distància social i la primera pregunta que fèiem era per la salut de la família. Enviàvem missatges llargs, una mica com llegim a les cartes dels personatges d'Austen o les Brontë". El confinament també va fer créixer les vendes del llibre de fons, i en aquest punt els clàssics –també els victorians– n'han sortit beneficiats. Finalment, sembla que el lector corrent ha perdut prejudicis en relació a la literatura del segle XIX anglès i està disposat a rellegir-la amb orgull.