Llegir ‘El Quixot’ avui
Directora de la Institució de les Lletres CatalanesEL ingenioso hidalgo Don Quijote de la Mancha (1605-1615) és una de les obres de la literatura espanyola que han assolit una transcendència més gran en la història de la literatura occidental. Una de les paradoxes al voltant de l’obra, i que permet reobrir periòdicament el debat sobre la intencionalitat de l’autor en l’escriptura d’un text i la sobirania del lector en el moment de la interpretació que tota lectura reclama, és que Cervantes afirmava que el seu primer objectiu era mostrar als lectors de l’època els disbarats de “les novel·les de cavalleries”. Amb tot, el que va provocar la seva obra va ser un autèntic revival d’aquest tipus de novel·les. Tant és així que li van sortir imitadors. Després de l’èxit d’un altre Quixot, el d’Avellaneda (un autor que va estirar del personatge i la fama que havia adquirit i que el 1614 va publicar una segona part apòcrifa), es va veure obligat a reivindicar-ne la paternitat i a escriure-li un final per “liquidar-lo” amb la intenció d’evitar altres aventures amb el seu personatge com a protagonista i que va concedir-li un descans llibresc tornant-li el seny que li havia fugit de tant llegir. El personatge del Quixot estaria construït amb l’ànim de fer una paròdia dels llibres de cavalleries i, tanmateix, hauria aconseguit tornar a posar de moda un gènere, per bé que el relat també supera la inventiva contra aquella literatura, humanitzant-la des de l’humor i la ironia.
Valors materials i ideals llibrescos
Els dos personatges centrals, el Quixot i el seu escuder, Sancho, constitueixen una mena de síntesi de l’ésser humà: el primer representa la defensa de tots els ideals que ha après als llibres, mentre que el segon representaria els valors materials. El ingenioso hidalgo, doncs, resultaria ser un “mal lector” segons Nabokov, que considera un senyal de lectura pobra la identificació amb els personatges. Després d’haver llegit tants llibres com se’ns donen a conèixer en l’arxiconegut “ donoso y grande escrutinio ”, un dels moments més memorables del capítol VI de la primera part, el Quixot hauria embogit fins a arribar a confondre realitat i ficció. Segurament aquest és el tret més entranyable del seu caràcter i una de les raons per les quals el personatge sempre es veu revestit de dignitat, fins i tot en les situacions més ridícules: ell s’ho creu. Ell creu en els mons possibles als quals la literatura ens pot fer accedir. Tant és així que els veu i els viu en la realitat, generant un efecte duplicador extraordinàriament interessant. Amb l’escrutini i crema dels llibres de la biblioteca del Quixot, Cervantes aprofita per donar-nos una petita lliçó de crítica literària. És en aquest episodi que coneixem el Cervantes lector que va considerar el Tirant com “ el mejor libro del mundo ” i el va salvar de la crema.
Una metàfora sobre “no llegir”
El Quixot és un pilar indiscutible de la literatura espanyola. L’any 2013, l’Institut Cervantes de Berlín va inaugurar, pel Dia del Llibre, una instal·lació amb la novel·la com a protagonista. La proposta d’Agulló i Ruiz Abánades va ser la disposició vertical, en forma d’escultura, de totes les paraules que conformen la novel·la embastades amb un fil i la seva posterior sonorització, duta a terme per fins a 50 persones. La solemne columna hauria arribat a ser de 100 metres d’alçada si haguessin cosit les 381.104 paraules que conformen l’obra; finalment, ateses les òbvies limitacions físiques del resultat, va assolir els 5 metres perquè només va constar de 22.939 paraules (descartades les repeticions). Al seu davant s’hi havia disposat un exemplar físic del llibre, de manera que quan l’espectador se situava davant de l’escultura, en obrir-lo per començar la lectura, s’activava la locució simultània de les paraules.
La lectura d’ El Quixot exhaurida en poc més de 3 segons, com en una curiosa metàfora de la manca de temps que s’addueix per a “no llegir” una obra tan voluminosa i, alhora, la combustió lumínica de la columna, que s’encenia de dalt a baix mentre sonaven les veus, com una espelma gegant que es consumeix de manera instantània, enlluernadora i fugaç. Just als antípodes del que representa aquesta fita literària de tots els temps, que requereix una gran inversió de temps en la lectura, però que és perdurable. Al capdavall, ja ho escrivia la Rodoreda, “una novel·la són paraules”. Les d’ El Quixot, avui, continuen interpel·lant-nos.