Una llei contra l’apologia del feixisme

Mai com aquests últims mesos hem palpat la constant presència de la història en la nostra vida política i social: el record de l’assassinat del president Companys, l’espectacle de la celebració nostàlgica a la plaça Espanya, en Pisarello barallant-se amb el bust de Joan Carles de Borbó, TV3 i els seu programes històrics, Artur Mas... Macià, la dictadura, la República... els italians que van bombardejar Barcelona... el 1714... Costa, de vegades, entendre si estem construint un present de manera lliure o si estem condicionats fins a no poder sortir d’un camí establert pels nostres avantpassats.

Parlar del passat a Espanya i no només a Espanya és pura dinamita. Si a França no s’han posat d’acord sobre com interpretar la Revolució Francesa o la Guerra de Vendeé, esdeveniments de fa més de 200 anys, ¿com ens podem posar d’acord nosaltres a l’hora de tocar temes que han afectat els nostres pares o els nostres avis? Ho hem intentat moltes vegades (¿qui es recorda de la llei de la memòria històrica de Zapatero, un coitus interruptus que es va quedar pràcticament en no res?), però no aconseguim mirar enrere serenament, i cada decisió que implica una interpretació històrica desencadena reaccions contradictòries. És evident que parlar del passat és parlar del franquisme, veritable nus gordià que té atado y bien atado tot el relat històric nacional, no només els anys de la dictadura. Sí, perquè el franquisme no és només el règim de Franco. És també el 1714, Primo de Rivera, la Guerra dels Segadors, les guerres carlines... la colonització d’Amèrica, els àrabs... la història de l’Església... i més. Una missió àrdua, aquesta, però que ens ajudaria a relacionar-nos més serenament amb tota la història d’una Espanya interpretada, ara mateix, a través les ulleres de la dictadura. En aquest camí obligat i ple de perills hi hauríem de trobar un acte necessari: la promulgació d’una llei que prohibeixi qualsevol apologia del nazisme i del feixisme, a l’estil de la italiana, que va ser promulgada l’any 1952 (“sanziona chiunque promuova od organizzi sotto qualsiasi forma, la costituzione di un’associazione, di un movimento o di un gruppo avente le caratteristiche e perseguente le finalità di riorganizzazione del disciolto partito fascista, oppure chiunque pubblicamente esalti esponenti, principi, fatti o metodi del fascismo, oppure le sue finalità antidemocratiche”).

Una llei d’aquest tipus ens permetria posar unes bases ben clares que ens facin de guia pel camí de la memòria. Primer: l’obligació de recordar. Segon: l’obligació de recordar-ho tot, i no esborrar les traces d’un passat reprotxable. Tercer: identificació dels dolents de la pel·lícula. En aquests últims any s’ha progressat en aquest camí, per exemple, amb el treball del Memorial Democràtic —un organisme amb molta bona voluntat i poc pressupost—, però la meva sensació és que aquests esforços no passen dels professionals i no arriben a la ciutadania sencera. Incito, per tant, a fer servir amb més força el llibre obert de l’urbanisme de les nostres ciutats i aprofitar el panorama urbà. La promulgació d’una llei com la italiana, repeteixo, ajudaria molt. Utilitzem, doncs, les places, el carrers, els monuments de les nostres ciutats, ara mateix muts i ofegats! Qui pensa en la Isabel de Borbó i Borbó, hija de Isabel II, passejant pel carrer Princesa? Qui sap que aquest carrer, l’any 1932, va passar a ser anomenat “de Pablo Iglesias” en honor del fundador del PSOE? I les txeques de Barcelona? ¿La de Vallmajor, la de Sant Elies (avui parròquia de Santa Agnès), la del carrer de Muntaner 321? I les bombes de la Guerra Civil? Per què no posem plaques on han caigut? I el monument a la Victòria, per què l’ignorem? ¿No podem explicar la història in situ? L’explicació de la nomenclatura i de la història de les nostres ciutats ha de ser una oportunitat de debat, una oportunitat d’exercici d’una memòria pura i objectiva que reconegui els crims de la dictadura i les barbaritats d’aquell trist període.

Recordo una parada de bus a Berlín al costat del Tiergarten: un petit quadre explicava com, a prop, hi havia hagut la seu del programa Aktion T4, un programa d’extermini de persones minusvàlides. Un total de 70.273 persones assassinades. I ho poden explicar. I ho volen explicar. No esborrem, doncs, les traces del panorama urbà, aprofitem els carrers, les places, els monuments, i fem de les nostres ciutats una universitat oberta. Un treball que passa pel municipalisme i que hauria de contaminar tot l’Estat per ajudar a solucionar situacions vergonyoses com la dels papers de Salamanca.