Una llei d'eutanàsia, una nova conquesta de drets
BarcelonaL'any 1998 Ramon Sampedro, que portava gairebé 30 anys postrat en un llit després d'haver quedat tetraplègic arran d'una caiguda, va decidir posar fi a la seva vida ingerint el cianur que una amiga li va posar en un got. La seva mort va quedar gravada en vídeo i es va convertir en un símbol de la lluita per una mort digna, fins al punt que Alejandro Amenábar va rodar una pel·lícula sobre el cas, Mar adentro, protagonitzada per Javier Bardem l'any 2004. Tot i això, més de dues dècades després de la mort de Sampedro, Espanya no ha sigut capaç d'aprovar una llei d'eutanàsia, malgrat algun intent com el de Zapatero al final del seu segon mandat, que va acabar de forma abrupta per la crisi econòmica. Aquest dimarts al Congrés s'ha posat en marxa el procés per aprovar una llei d'eutanàsia que les societats espanyola i catalana reclamen des de fa anys. I hi ha motius per pensar que aquesta serà la definitiva.
D'entrada la proposta només té l'oposició de PP i Vox, ja que Cs s'ha sumat a la majoria que va fer possible la investidura de Pedro Sánchez. I, a més, existeix un ampli consens social, que supera el 80% segons les enquestes, a favor de l'eutanàsia. En tot cas, el debat no s'ha de plantejar només com la despenalització de l'eutanàsia, sinó com la conquesta d'un nou dret civil: el dret a una mort digna i sense patiment que es pugui exercir de forma legal i amb garanties i dins del sistema públic de salut. El debat que tot just ara s'inicia ha de consultar totes les opinions d'experts, associacions de pacients i metges per afinar en el redactat de la llei i preveure tots els escenaris possibles. També cal tenir en compte les legislacions que actualment estan en vigor en països com Holanda, Canadà, Bèlgica o estats nord-americans com Oregon o Califòrnia. L'objectiu ha de ser una legislació moderna i avançada que acabi amb la crueltat d'una legislació que obliga a allargar el patiment fins a límits inhumans en una espiral de dolor i trauma que acaba arrossegant també les famílies.
És veritat que les millores en els tractaments pal·liatius han alleujat situacions que no fa tant eren esfereïdores, però aquí es tracta d'una qüestió de principis. Qualsevol persona sotmesa a una situació irreversible ha de poder decidir lliurement de quina manera vol posar fi a la seva vida. No es pot obligar a viure aquell que no vol, perquè només ell coneix el dolor que li comporta la malaltia. L'última paraula, després de tot un procés de reflexió, ha de ser del malalt.
És curiós que al llarg d'aquests anys la bandera de l'eutanàsia s'ha mantingut aixecada gràcies als casos de desobediència civil, com el cas d'Ángel Hernández, que l'any passat va ajudar a morir la seva dona, malalta d'ELA, i que a causa d'això va ser acusat de violència masclista. Hernández era un dels ciutadans que aquest dimarts va assistir al ple de presa en consideració del projecte de llei amb l'esperança que el seu sigui un dels últims casos en què algú hagi de transgredir la llei per fer el que sens dubte va ser un acte d'amor i lleialtat.
