Una llei feta a mida

BarcelonaEl juliol del 2006, amb el primer tripartit ferit de mort després de l'expulsió d'Esquerra Republicana, el Parlament de Catalunya celebrava el seu últim ple abans de la convocatòria d'eleccions. Semblava una jornada més de comiat que de treball, en què els diputats aprofitaven les seves intervencions per desitjar el millor als seus companys d'hemicicle. Però aquell no va ser un dia qualsevol, sinó que va marcar un abans i un després en la història de les caixes d'estalvis. Minuts després que Pasqual Maragall pronunciés les seves últimes paraules com a president al Parlament, els partits van aprovar per unanimitat que els presidents de les caixes cobressin un sou malgrat que el seu càrrec es definia com a no executiu i que s'entenia que la seva funció era diferent de la del president d'un banc.

Aquella llei es va tramitar d'urgència, un fet que va despertar l'estranyesa de diputats com Joan Boada, d'Iniciativa per Catalunya, que tot i així va afirmar que "evidentment, votarem favorablement".

Fins a aquell any, el president de l'aleshores Caixa Catalunya, Narcís Serra, només havia cobrat dietes per exercir el seu càrrec. Unes dietes que, això sí, havien anat en augment: en el seu primer any complet al capdavant de l'entitat va rebre 93.000 euros i en el segon 135.000 euros. Va ser en el tercer any que el consell d'administració de Catalunya Caixa va aprovar un salari de 175.000 euros anuals per a Serra, als quals calia sumar-hi les dietes, que es van mantenir. Era el desembre del 2007 i la crisi ja estava a punt d'esclatar.

Les modificacions salarials van permetre a Serra triplicar la seva retribució entre el 2005 i el 2010 mentre els beneficis queien a la mateixa velocitat i l'entitat es veia obligada a demanar assistència financera a l'Estat.

Indemnitzacions

En la denúncia presentada dijous, la Fiscalia Anticorrupció utilitza el cas de Narcís Serra per exemplificar les "retribucions i indemnitzacions desproporcionades i alienes a la seva situació real d'insolvència", mentre que al mateix temps es posa les mans al cap en constatar les "elevades" retribucions del president "malgrat que tenia un càrrec representatiu".

De totes maneres, la Fiscalia no ha denunciat Serra pels diners que va cobrar, sinó per haver autoritzat els augments de sou de dos subordinats seus, Adolf Todó i Jaume Massana, juntament amb 52 membres més del consell d'administració. Unes retribucions que la Fiscalia considera que van provocar un "perjudici clar per a l'entitat" i que "van contribuir a la seva crisi". Però els diners que va cobrar Serra són legals perquè la llei aprovada en aquella aparentment intranscendent sessió parlamentària del juliol així ho va autoritzar.

Tot i ser tramitada d'urgència, aquella llei (la 14/2006) no contenia modificacions importants en el funcionament de les caixes. Només una: s'autoritza que "el càrrec de president de la caixa d'estalvis es pugui retribuir". L'article en què es menciona aquest canvi apareix entre molts altres menys transcendents, en què es recordava la importància de l'obra social i de la necessitat que la Generalitat la supervisés.

Durant el ple al Parlament, Antoni Fernández Teixidó (CiU) va proclamar les virtuts de la nova llei que s'acostava, afirmant que "és una aposta per preservar el nostre model de caixes". Aquest model estaria mort només quatre anys després. A més, Teixidó va remarcar que tots els grups parlamentaris ("sense excepció") s'havien posat d'acord en la necessitat d'introduir aquestes modificacions. L'únic partit que va aixecar una mica la veu va ser ERC, que volia introduir una esmena perquè el Parlament pogués nomenar membres els consells de les caixes. La proposta va ser rebutjada per la resta de formacions però, malgrat tot, ERC va decidir votar a favor de la llei "com a acte de responsabilitat política i de coherència", segons va dir el diputat Sergi de los Ríos.

El fet és que no només Narcís Serra es va beneficiar d'aquesta modificació. A partir d'aquell moment, tots els presidents de les deu caixes catalanes van poder cobrar un sou. Però no per molt temps: sis anys després d'aquella votació al Parlament, ja no existeix cap caixa d'estalvis.