Lluís Llach, la reivindicació que no cessa
L’últim dia de febrer del 2016, els amics catalans d’Arnaldo Otegi fèiem nit a Oion, per anar a rebre’l l’endemà a la sortida de la presó de Logronyo. Oion és al límit de la Rioja Alabesa amb tots els seus freds i boires: al vespre, no ens hi vèiem... Però al caseriu habilitat com a hotel rural s’hi podia sentir una trikitixa. Lluís Llach i jo ens vam deixar portar pel so tan especial de l’acordió diatònic, vam ser públic del nen que el feia anar amb destresa, ens va fer una classe magistral d’interpretació, però amb prou feines vam saber treure’n quatre notes. Jo n’hi vaig treure tres -la tercera menor de l’arrencada de L’estaca - i vam començar a parlar de música. Lluís Llach havia començat a estudiar, a tocar el piano i a cantar a la coral de Verges encara més petit que aquell marrec.
Va arribar al final dels Setze Jutges amb un canvi generacional i de plantejaments, i l’any 1975, amb Viatge a Ítaca, feia el disc més venut en català amb la cançó més llarga, bastida sobre un poema de Kavafis amb els vaixells mitològics que ell havia convertit en mítics símbols del país, de la Catalunya proscrita que ell reivindicava amb una definició tan precisa com que “el nacionalisme és el dret a existir amb les pròpies diferències”. Gairebé quaranta-cinc anys després, Llach i el seu vaixell són on eren, però molt més endavant en la travessia, i L’estaca ha tornat a ser himne de la reivindicació que no cessa.
Lluís Llach molestava molt al franquisme perquè les seves cançons enganxaven i mobilitzaven. Feia recitals amb recaptacions solidàries per a presos i organitzacions polítiques, i la policia li va tornar les molèsties en forma de detencions, censures -que de tant llapis vermell esdevenien grans taques- i prohibicions. Fart de tanta pressió, condemnat al Silenci -“si m’heu de fer callar que sigui ara”-, i amb ganes de propulsar el seu art, la seva contestació i les seves esperances -“per això m’aixeco ara que puc encara”- el 1971 s’instal·la a París, que el rep amb els braços oberts. Canta als temples de la música popular. A l’Olympia, al Bobino i al Théâtre de la Ville els hi sona la simfonia popular de Léo Ferré que l’inspira, i L’estaca s’exporta, com a himne d’altres lluites, a Xile, Grècia, Polònia... I, esclar, també a Euskal Herria, en versió euskera de luxe, de Xabier Lete i Gorka Knörr.
El maig del 1975 aconsegueix permís per fer sis concerts al Palau de la Música Catalana, però no hi haurà un sisè concert després d’un atestat policial demolidor que acaba amb ell a la Via Laietana.
“ La letra de las canciones, todas ellas en lengua vernácula, es de un marcado matiz catalano-separatista [subratllat], dejando entrever en sus estrofas la opresión a que está sometida Cataluña y que el momento de su liberación se acerca. Por otra parte, la actitud del cantante antes y durante la interpretación de sus canciones excita al público, que le interrumpe numerosas veces con sus aplausos, comprendiéndose claramente que esta conducta de los espectadores no es únicamente por la mejor o peor interpretación, ni por la calidad mayor o menor de lo cantado. Concretamente, al entonar su canción ‘Abril 74’ [dedicada a la revolució portuguesa], previamente indicó “el título de la canción supongo que ya os dice todo”. Igualmente, antes de entonar ‘La estaca’, indicó “esta canción la dedico a la vista de la actual apertura política, apertura que como ya todos sabéis no se ve por ninguna parte”. Asimismo, al interpretar “cancioncilla ” [sic] repitió por tres veces la estrofa “viva la revolución”, cuando en realidad aparece la misma una sola vez en el texto original. Por todo lo expuesto y dada la actitud del cantante y sus palabras excitando el ánimo de los espectadores, su comportamiento es claramente acreedor de sanción gubernativa ”.
Lluís Llach va començar a recuperar la normalitat després de la mort del dictador, en el multitudinari recital al Palau dels Esports imprès a la memòria perdurable gràcies al disc Gener de 1976, amb tota l’oposició encara proscrita a les primeres files. L’any 2007 es va retirar dels escenaris, però la seva veu, que es pot permetre cantar a cappella sense perdre mai l’afinació, ha estat emotiva banda sonora de grans episodis de l’independentisme: en l’homenatge d’Òmnium a la seva presidenta, Muriel Casals, amiga seva, hi va cantar justament Abril 74.
Després de l’espectacle de Lluís Danés Llits (2009), amb la col·laboració d’un altre músic de cap a peus, Borja Penalba, a redós de la trikitixa d’Oion em va confessar que no havia tornat a asseure’s al piano, i jo li vaig dir que, encara que fos per a les seves estimades solituds tranquil·les, hi tornés. Abans de retornar a Barcelona, el vam acompanyar a Vitòria, on li van agrair institucionalment el seu rèquiem Campanades a morts, dedicat a les víctimes de la policia armada, els grisos, el març del 1976. Enmig de l’harmonia, s’alça un crit: “Assassins!”.