Fatoumata Kébé: “La Lluna provoca onades en rius que es poden surfejar”

Fatoumata Kébé (Montreuil, 1985) és doctora en astronomia i especialista en la Lluna i la brossa espacial. A més de fer recerca, treballa en iniciatives de divulgació científica a l’Àfrica i en alguns barris desafavorits de França. Acaba de publicar un llibre que recull tant els mites i les llegendes com el coneixement científic acumulat fins ara sobre la Lluna. El publiquen Angle Editorial en català (L’altra cara de la Lluna ) i Blackie Books en castellà (El libro de la Luna ).

Per què la fascina tant la Lluna?

De petita vivia als suburbis de París i allà el cel nocturn no era gaire clar. Només s’hi veien uns quants punts i la Lluna. A diferència de Mart, que es veia com un puntet, els detalls de la Lluna eren tan visibles que de seguida em va cridar l’atenció.

Associem la nit amb la Lluna perquè la veiem millor, però en realitat el nostre satèl·lit s’allunya de la Terra i cada vegada es veurà menys.

El sistema format per la Terra i la Lluna interactua mitjançant les pujades i baixades del nivell del mar que són les marees, i que alenteixen molt lleugerament la rotació de la Terra. Per mantenir l’equilibri, la Lluna es mou allunyant-se de la Terra a un ritme d’entre tres i quatre centímetres l’any. Arran d’això, d’aquí uns quants milions d’anys no hi haurà més eclipsis totals perquè la Lluna serà tan lluny i la veurem tan petita que no taparà completament el Sol.

La Lluna té efectes innegables en la Terra, com les marees. Però també hi ha qui diu que no s’ha de plantar mai en temps de lluna nova o que el vi s’ha d’embotellar en nits de lluna plena. Què hi ha, de cert, en tot plegat?

No tenim cap estudi científic que confirmi aquestes creences. Hi ha agricultors que ens ho han preguntat a l’Observatori de París i els hem explicat que no hi ha evidències de l’efecte de la Lluna en les plantes. També hi ha qui diu que a les nits de lluna plena es cometen més crims, però això es va estudiar als Estats Units i es va veure que no era cert. Però l’efecte de la Lluna és tan gran, que la gent encara creu en aquestes coses.

L’anomenada onada de la Lluna que es produeix en alguns rius sí que és real, però. Què és exactament?

Es diu mascaret i és un fenomen que passa en rius que són en llocs del món on hi ha marees enormes i que tenen configuracions molt concretes que permeten que hi entrin les marees. Passa en una vuitantena de rius quan la marea remunta el riu en forma d’onada. N’hi ha de famosos, com el de l’Amazones, al Brasil, i el del Qiantang, a la Xina. A França també és famós el de la Garona. En aquests llocs fins i tot hi ha gent que hi practica surf.

El nostre planeta és l’únic del Sistema Solar que té un sol satèl·lit natural, però al voltant de la Terra cada vegada hi ha més satèl·lits artificials que, quan deixen de funcionar, molts es queden donant-hi voltes i es converteixen en brossa espacial.

Depenent de l’altura on se situen, els satèl·lits que acaben la seva missió poden estar-s’hi unes quantes hores, uns quants dies, deu anys o gairebé per sempre. Quan un satèl·lit que gira al voltant de la Terra en l’òrbita geoestacionària, que és a uns 36.000 quilòmetres de la superfície, acaba la seva missió, el propietari acostuma a elevar-lo uns quants metres i el situa en el que anomenem una òrbita cementiri, on hi ha satèl·lits que han deixat de funcionar. El problema no és només que els satèl·lits deixin de funcionar i els deixem a l’espai, sinó que en alguns casos en perdem el control.

I és perillós?

L’Envisat és un satèl·lit europeu que fa uns anys es va convertir en brossa espacial perquè, de sobte, l’Agència Espacial Europea (ESA) en va perdre el control. I això és un problema. Si ara, per exemple, aquest satèl·lit xoca contra algun altre que està en funcionament, l’ESA hauria de pagar una gran quantitat de diners al propietari de la víctima. Tot i el problema, aquest és un cas dels senzills, perquè se sap qui és el propietari de l’Envisat. Però hi ha moltíssims residus espacials, que són més petits, dels quals es desconeix el propietari. De fet, aquesta mateixa setmana l’Estació Espacial Internacional es va veure obligada a fer una maniobra per evitar la col·lisió amb un d’aquests residus.

Té solució aquest problema?

Hi ha moltes solucions possibles. Una d’elles és crear un impost a les agències espacials o a les empreses que posin objectes en òrbita, perquè ara mateix ningú vol gastar-se diners en retirar els seus satèl·lits quan deixen de funcionar. Per altra banda, hi ha empreses que treballen en solucions tecnològiques per retirar els residus. Una d’elles consisteix en llançar un projectil que impacti contra el residu de manera que surti de la seva òrbita, caigui cap a la Terra i, si tot va bé, es cremi a causa del fregament amb l’atmosfera. Una altra estratègia per aconseguir que els residus caiguin de la seva òrbita és enganxar-hi un globus.

Se sap quants residus hi ha?

N’hi ha més de 16.000 que fan més de deu centímetres, i més de cent milions de trossos més petits.

Sabem on són exactament?

Depèn de la mida. Els objectes més grans de deu centímetres els podem veure des de la Terra amb telescopis i radars i els podem situar. El problema són els més petits, perquè només es poden veure amb càmeres a l’espai. A l’Estació Espacial Internacional, per exemple, hi ha un munt de càmeres dedicades a detectar residus petits que puguin representar un risc de col·lisió.

Són perillosos els residus petits?

Ho són, sí, perquè tenen velocitats molt altes, de l’ordre de deu quilòmetres per segon [36.000 km/h] i, si xoquen contra un satèl·lit que està en funcionament, el poden inutilitzar.

Vostè té una carrera brillant en l’àmbit de la ciència de l’espai, però encara vol ser astronauta.

És el meu somni. L’última vegada que l’ESA va seleccionar astronautes va ser fa dotze anys. I ara, aquest any o el que ve, podria ser que en tornessin a seleccionar. Si ho fan, m’hi presentaré.

Com s’hi prepara?

Intento estar centrada en la meva carrera científica i obtenir resultats importants i, també, formar-me contínuament en altres àmbits de la ciència. A banda d’això, faig esport i em controlo molt la salut, que és molt important per ser astronauta.

Ser astronauta és més difícil per a una dona?

No ho sé perquè fins ara només hi ha hagut dues dones astronautes a Europa. No sé què passarà en el futur, però penso que hi haurà moltes més dones que s’hi presentaran i, tal com va passar en l’última convocatòria de la NASA, en seleccionaran tantes com homes.