L’odi a Mas
Tant odi a Mas, tant odi a Mas i, ara que ja no hi és, què fotrem? S’ha enfonsat tot. Ens hem d’inventar alguna cosa nova, spin doctors! Ai... l’odi en política! Quin motor més potent, dòcil i obedient, veritat? Si es necessita un revulsiu ràpid, un instrument que solucioni unes enquestes preocupants, si no tenim idees noves que puguin entusiasmar la platea i els assessors estan tancats, de fa dies, sense proposar res de decent, no cal que ens preocupem: una mica d’odi ho soluciona tot, mou muntanyes.
Provocar i concentrar en un sol individu el rebuig d’una part de la societat, fer-lo personalment responsable del que no funciona, dels problemes de la ciutadania, i elevar-lo a símbol meritori d’atac constant és un art subtil i delicat que es mou segons moviments musicals ben estudiats, entre un adagio, un allegretto i un prestissimo.
Jo he viscut aquesta música pedant i pesada a Itàlia, on, durant més de 20 anys, el debat polític s’ha anat concentrant sobre el dilema Berlusconi sí / Berlusconi no. I vint anys no són pocs. Durant aquest llarg espai de temps, votar o expressar-se políticament ha significat exclusivament posicionar-se a favor o en contra del Cavaliere, cosa que resta valor a la ideologia de cada partit i a la seva proposta política. És un fet que ha contaminat tots els àmbits de la vida social, des de la cultura fins a l’economia i... l’esport! En aquest llarg període de temps, ens hem xuclat tant el cap els uns als altres que no ha quedat res de res. La política italiana necessitarà anys i panys per recuperar-se i retrobar propostes clares i seductores. (Sempre penso que quan es mori el Berlusca es perpetuaran les mateixes polèmiques i les discussions sobre monument sí / monument no o placa sí / placa no.)
A Catalunya amb el president Mas i a Espanya amb els del PP (si no hi vas, ells tornen) o amb Zapatero ha passat el mateix, amb les diferències pròpies de cada protagonista.
Un recurs fàcil, doncs, que ha donat enormes resultats amb poca inversió. Però hi ha un petit problema que sempre aflora: què s’ha de fer quan l’objecte de la campanya de desprestigi, de sobte, desapareix?
Què s’ha de fer després d’haver guanyat, d’haver-ho aconseguit, d’haver vist com la diana de tants atacs ja s’ha dissolt i ha deixat orfes els seus detractors? Com deia abans, qui ha fet seva aquesta estratègia ha tret importància a la part ideològica del seu discurs i no s’ha trencat el cap per convèncer els seus electors o per atreure’n d’altres amb un discurs polític de veritat. El seu triomf ha sigut part indissoluble de la figura de l’adversari, abraçats l’un amb l’altre en una espiral de la qual és difícil desvincular-se. Amb la desaparició de l’enemic el discurs perd valor i queda en poca cosa: el guanyador mor amb ell, una mort més lenta però inexorable. Mireu Carme Chacón: en les últimes eleccions generals va fer servir l’eslògan “Fem fora Rajoy”, ben conscient que la seva figura estava inexorablement lligada a aquella època triomfant de l’antiaznarisme (o aznaridad, com diu Vázquez Montalbán). Amb el “pas al costat” de Mas els de Catalunya Sí que es Pot han perdut un recurs que han utilitzat constantment i s’han quedat sense una eina important de la seva política, com va dir Gemma Ubasart en la famosa entrevista a El Periódico (“Farem servir l’odi contra Mas”). Opino que la sortida del president és un factor molt positiu per a tota la política catalana, per a la dreta i per a l’esquerra, ja que obliga totes les parts a fugir dels personalismes i a trobar discursos convincents per a l’electorat. Imagineu què haurien pogut comportar quatre anys més de Mas: un rebuig cada cop més dur d’un sector de la societat, una necessitat de Junts pel Sí d’endolcir la figura del president traient força al seu discurs i una seductora temptació per a CSQP i els altres partits de continuar utilitzant l’eina de l’odi.
La CUP (o les CUP) ens ha fet i s’ha fet un gran favor, doncs: ens ha allunyat d’una espiral perillosa que hauria pogut bloquejar el diàleg polític català i el desenvolupament civil dels partits. Fins i tot Ciutadans (Ciudadanos) se n’ha d’alegrar, perquè tot això els ha d’ajudar a fugir de l’atac permanent a persones (Mas) o a trets identitaris (llengua catalana), llevat que això no sigui eina sine qua non del partit, cosa que malauradament sospito.
I si, malgrat tot, els partits continuen actuant així, potser trobarem el consol de llegir el carme 85 del poeta Catul: “ Odi et amo. Quare id faciam, fortasse requiris. Nescio, sed fieri sentio et excrucior. [Odio i estimo. Potser et preguntes per què ho faig. / No ho sé, però sento que és així i em turmento.]”
