Lola Flores, 100 anys de 'la Faraona' que va revolucionar Espanya

BarcelonaUna casa blanca amb el marc de la porta de color groc i un balconet de fusta gastada al primer pis. En un carrer de cases baixes, totes blanques, on la vida passa lenta, ara fa 100 anys naixia María Dolores Flores Ruiz al número 45 del carrer Sol de Jerez de la Frontera, un 21 de gener de l'any 1923. La revolució anomenada Lola Flores arribaria més endavant, quan la nena va convertir-se en una dona avançada al seu temps, una ànima lliure que va revolucionar els escenaris i tota una societat espanyola que no estava preparada per entendre el seu caràcter. En aquell carrer del barri de San Miguel, però, ja hi estava escrit part del seu destí, ja que és un barri de llarga tradició flamenca. A una sola cantonada, una placa recordava el naixement del cantaor Antonio Chacón, mort el 1929. L’huracà Lola Flores li pisparia tota la fama.

Qui va ser la Lola? Com els va passar a tantes estrelles, tothom solia dir la seva sobre ella, però pocs la van conèixer de veritat. Recordada com una gitana universal, ni tan sols era gitana. “La seva mare era neta d’un gitano. La Lola només tenia un quart de sang gitana. A desgrat seu no ho era, a diferència del seu marit, Antonio González, el Pescaílla” explica la seva biògrafa, Marina Bernal. Era una dona valenta que no volia demanar permís a ningú, però no va poder escapar de les grapes del franquisme, que la va utilitzar al seu servei. Ella, però, va reivindicar els versos del Romancero gitano de Federico García Lorca, assassinat pel franquisme. La seva fama l’acabaria convertint en una víctima del fangar de la premsa del cor els últims anys de la seva vida, quan una inspecció d’hisenda la va acabar de castigar. Un final que no feia justícia a una artista universal que, per sobre de tot, va intentar ser lliure.

La Lola ja ballava amb dos anys, ja que el seu pare regentava una taverna que tenia un tablao. I va créixer obrint els ulls, fascinada amb l’art dels gitanos, però conscient del racisme que patia, com va escriure ella mateixa: “Als gitanos se’ls acusava de tot i en aquella època, si hi havia un crim, els acusaven els primers. Alguns tenien un sisè sentit, si haguessin tingut les mateixes oportunitats que els paios, haurien arribat molt lluny”, recordava aquesta andalusa dotada d’un talent descomunal que va créixer en una ciutat, Jerez, on més d’un encara criticava el flamenc, un gènere que havia anat prenent forma al segle XIX, però que molts consideraven un pecat. Què era això de veure dones ballant, ensenyant les cames quan les faldilles giraven a l’escenari? El flamenc era passional i viu.

Els inicis, amb Manolo Caracol

I la Lola Fores era exactament així, com van descobrir els pocs afortunats que van veure el seu debut als escenaris al Teatre Villamarta de Jerez, amb tot just 16 anys, just acabada la Guerra Civil: “Lolita, imperi de Jerez: jove cantant i ballarina” deia el cartell de l’espectacle. Amb el pas dels anys ella explicaria, sense estalviar-se detalls, que va aconseguir fer aquell espectacle entregant el seu cos. Adolfo Arenzana, un antiquari, va caure bojament enamorat de la jove, que buscava la forma de guanyar diners per ajudar el seu pare, que tenia deutes, ja que havia invertit diners perquè la seva filla rebés classes de música. “Si vostè em dona el que jo vull tornar al meu pare, jo faig l’amor amb vostè. I amb una girafa, si fa falta”, explicaria a la televisió als anys 90. Així va ser. Arenzana s’encarregaria de pagar de la seva butxaca aquell primer espectacle, contractant perquè sortís a l’escenari Manolo Caracol, que va quedar enamorat de la jove tot i estar casat. Els primers èxits de la Lola arribarien al costat de Caracol, que provenia d’una nissaga gitana dedicada al flamenc. De fet, un avantpassat seu era el Planeta, un dels primers cantaores de flamenc de qui es coneix bé la seva vida, a mitjans del segle XIX. Caracol tenia la fama i el prestigi. La Lola, talent i ambició. La jove va convèncer el pare perquè vengués la seva taverna i el 1940, acompanyada per la seva mare, ja anava cap a Madrid per gravar la primera pel·lícula, Martingala. Gràcies a les gestions de Caracol. ¿I l’antiquari Arenzana? Ja formava part del passat. La Lola es va quedar a la capital per rebre classes a l’acadèmia del mestre de la copla Manuel López-Quiroga.

El 1943, Lola Flores pujaria als escenaris de Madrid amb l’espectacle anomenat Zambra, on estrenaria temes compostos per Quintero, León i Quiroga que la farien immortal, com La niña de fuego i La Zarzamora. Amb 20 anys ja era una estrella. I el franquisme va saber aprofitar-ho, fent-la aparèixer un cop i un altre al No-Do. De fet, Franco més d’un cop la va cridar a Palau perquè actués davant de mandataris estrangers, en un moment en què el dictador volia que la imatge del seu país, més que generals, fossin cantants i esportistes.

El 1952 Lola Flores travessaria l’Atlàntic per fer una gira per Mèxic que duraria 19 mesos, on va gravar entre altres coses el seu èxit ¡Ay pena, penita, pena! Ja no deixaria de visitar Amèrica, i va protagonitzar-hi diferents films. Un d’ells, del 1956, es deia La Faraona, sobrenom que l’acompanyaria per sempre més. La Lola havia conegut a Madrid al gallec Cesáreo González, un buscavides que havia passat de ser un delinqüent als carrers de Cuba, on havia emigrat, a ser un empresari d’èxit a l’Espanya franquista, on comprava hotels, produïa films i representava cantants. Ell seria qui li faria veure a la Lola que havia de fugir de l’ombra de Caracol i apostar per ser una estrella internacional. I així va ser. I Caracol va passar a formar part del passat d’una dona que saltaria de llit en llit de molts amants, com el cantant mexicà Jorge Negrete. Sempre decidint ella què volia fer. Sempre sense amagar-se'n. Un d’ells seria Coque, un futbolista de l’Atlètic de Madrid que va perdre els papers per la cantant andalusa i va passar de ser internacional a jugar a Segona, moix en saber que la cantant s’havia encapritxat d’un altre futbolista, el català Gustau Biosca, del Barça, amb qui serien amants. Però Biosca es va acabar casant amb la seva xicota de tota la vida, la Roser. “Era una dona passional, de gran personalitat, que no acceptava un no. Jo volia una vida ordenada i li vaig dir que s’havia acabat. Un dia, va trucar-me dient que era a Barcelona i em va fer anar al seu hotel, on em va rebre nua amb un llaç a l’entrecuix. Era el seu regal de comiat a la relació”, explicaria Biosca a l’ARA abans de morir.

I de fet, la Lola va enamorar-se poc després d’un altre català, un dels ballarins que Manolo Caracol havia contractat uns anys abans. Es tractava d’Antonio González Batista, gitano del barri de Gràcia, on era conegut com el Sardineta, ja que el seu avi era venedor de peix. Però un cop va començar a fer gires per Espanya ballant, va ser batejat com el Pescaílla. Tots dos van enamorar-se fort, però hi havia un problema. L’Antonio ja s’havia casat segons el ritu gitano abans amb la ballarina Dolores Amaya, membre d’una família gitana del Somorrostro de la qual també formava part la seva neboda, la gran Carmen Amaya. I de fet, ja havien tingut una nena. A més, el Pescaílla havia tingut un segon fill amb Carmen Santos, una ballarina que havia estat abans la xicota de Manuel Flores, el germà de la Lola. Un bon sidral. Tots dos van començar a viure junts a Madrid, i Lola Flores va quedar embarassada. Seria llavors quan uns familiars de Dolores Amaya la van agredir per intentar treure-li del cap que es volgués casar amb l’Antonio. No ho van aconseguir, ja que l'Antonio i la Lola van casar-se en secret al Reial Monestir de l’Escorial un nevat 27 d’octubre de 1957 a les sis de la matinada. El productor Cesáreo González seria el testimoni del casament.

L’inici del final

Flores seguiria triomfant, però la seva carrera va entrar en una nova època després de ser mare. La nena que estava esperant el dia del casament, per cert, seria Lolita, cantant i actriu, com ella, que sempre s’ha reivindicat com “catalana per part de pare”, recordant que el Pescaílla va ser un dels pares de la rumba catalana. Amb la menuda als braços, Lola Flores actuaria en sales llegendàries com l’Olympia de París el 1960 o el Madison Square Garden el 1978.

Però els temps estaven canviant. Havien arribat nous estils musicals i, amb la mort de Franco, els seus espectacles ja no estaven de moda. A més, li havien diagnosticat un càncer de mama als anys 70 del qual mai va voler operar-se. El 1987, rebria un darrer cop quan hisenda la va fer seure davant d’un jutge acusant-la de frau fiscal, cas en què perdria bona part dels seus estalvis. La Flores, que s’havia convertit en una cara habitual dels programes de televisió, demanaria davant de les càmeres poder pagar els 145 milions de fiança que li reclamaven amb l’ajuda del poble: “Si tots els espanyols em donessin una pesseta...”. El 1991 seria condemnada a set mesos de presó, però no hi entraria. Moriria de càncer el 1995, amb 72 anys. Poques setmanes després, moria d’una sobredosi el seu fill Antonio, just quan més triomfava com a cantant. Ara, mare i fill descansen junts al cementiri de l’Almudena de Madrid. La filla petita de la Lola, Rosario, també ha fet carrera.

Per celebrar els 100 anys del naixement de la Faraona, l’Ajuntament de Jerez inaugurarà aquesta primavera un museu i un centre cultural amb el seu nom, amb diferents escenaris perquè els joves hi puguin actuar. És el millor llegat, un escenari on poder somiar en ser artista sense haver de viure el que va patir la Lola quan era jove.