Condicions mínimes per al reencaix
Catedràtic d'economia de la UPFReencaixar Catalunya en el sistema de finançament actual requereix un trànsit des del model de necessitats fiscals avui vigent (l'administració central recapta, les comunitats autònomes clamen pels seus interessos de despesa i el ministeri disposa) cap a un model basat en la capacitat fiscal, de sobirania tributària compartida, cadascú amb els seus impostos per finançar les pròpies competències, amb un mecanisme de solidaritat acordat.
L'anivellament horitzontal, el de la solidaritat, ha de procedir del fet que les comunitats autònomes relativament més riques, com Catalunya, tenen més capacitat fiscal. Ha de ser, però, pactat i no discrecional ni imposat, amb una regla d'equitat identificable. Ha de ser parcial per no erosionar la necessària responsabilitat fiscal del beneficiari, i centrat en els serveis fonamentals de l'estat del benestar (no en qualsevol despesa). I ha de ser avaluable objectivament en el seu destí, per períodes, en vista de la seva contribució a reduir la desigualtat interna –la personal, que és la important– de les comunitats receptores.
La solidaritat s’ha de centrar a garantir serveis públics, no a igualar rendes mitjanes, relacionades amb el desenvolupament regional. Aquestes rendes tenen més a veure amb l’economia productiva privada que amb l’ocupació pública, i han de ser instrumentades en tot cas amb palanques fora del sistema de finançament autonòmic ordinari; per exemple revitalitzant el FCI per a infraestructures productives i capital.
Catalunya reivindica des de fa temps un pacte de federalisme fiscal (federal, 'foedus', vol dir 'pacte' en llatí). Això sempre comporta un element de bilateralitat que no es pot obviar. No totes les comunitats aspiren al mateix autogovern. Les ciutadanies d’algunes senten encara avui les Diputacions com a més properes, i tot el que supera la província els identifica políticament menys. Tractar per tant de manera igual els desiguals és no respectar l’equitat, reconeguda per la Constitució, que assenyala les comunitats històriques, de via ràpida, en el seu article 151. Admetre asimetria és reconèixer la pluralitat existent.
Cal, amb el pacte federal, millorar el blindatge de les competències de cada part per no erosionar des de bases generals orgàniques el valor del seu Estatut, referendat, i fixar garanties de lleialtat institucional. Catalunya ha demanat tradicionalment si no un concert a la basca, sí més sobirania tributària, per exercir més responsabilitat fiscal i més autogovern.
És injust tractar igual els desiguals, i de manera diferent els iguals, amb la mateixa voluntat d’autogovern que les comunitats forals. Les opcions han d’estar obertes, sigui la via de la necessitat (l’actual) o de la capacitat fiscal (tipus pacte concertat). Un desigual pot arribar a mostrar-se igual; però mentre això no sigui el cas, el 'cafè per a tothom' idèntic és l'estratègia del centralisme per diluir les diferents aspiracions autonòmiques.
És més que probable que una proposta com aquesta sigui vista per alguns com una cessió al secessionisme. Però fent això trairan la idea de la unitat d’Espanya, i la posaran al límit.