Tots som iguals?
Advocada"Tots som iguals, però uns som més iguals que els altres". Amb aquest àcid aforisme George Orwell certifica, a 'Animal farm' ('La rebel·lió dels animals'), l’ocàs de la revolta del bestiar contra el jou dels humans. L’abús de poder per part dels porcs (la classe dirigent) esguerra una insurrecció legítima, fins al punt que el nou règim esdevé tan injust com l’anterior. La gràcia de l’al·legoria, escrita per denunciar l’estalinisme com a degeneració del socialisme, és que s’hi pot reconèixer qualsevol perversió de la democràcia en benefici d’uns quants.
La plutocràcia –el tipus d’oligarquia que atorga la supremacia als rics– és una d’aquestes formes de depredació. De la mateixa manera que en la faula orwel·liana els porcs manen a causa de la seva presumpta intel·ligència superior, en les societats occidentals s’estén la creença que els rics mereixen dirigir el món pel fet de ser els més agosarats i dignes de confiança. Proliferen a YouTube subproductes “d’entrenament financer” que agermanen l’èxit amb la riquesa i el vinculen, en exclusiva, a l’esforç individual i la disposició personal. Correlativament s’equipara pobresa amb mediocritat, irresponsabilitat i covardia. És una visió esbiaixada que nega el vessant estructural de la misèria, denigra els que la pateixen i anul·la la dissidència. Tot i que mai he sentit, en carn pròpia, l’estigma de la pobresa puc intuir l’efecte paralitzador de la vergonya. Quan era petita m’avergonyia que la meva àvia hagués baixat del poble a Barcelona, amb tretze anys, “a servir”, com en deien a fer de minyona. Un sentiment que es va anar diluint amb l’experiència de com són d’atzaroses i circumstancials tantes coses a la vida. La projecció d’un vídeo d’aquella mena d’entrenament en una escola salesiana de Madrid ens alerta sobre quins valors penetren en el nostre sistema educatiu. Als antípodes, val la pena llegir l’assaig sobre “les petites virtuts”, de l’escriptora i activista antifeixista Natalia Ginzburg. I, tot acarant-les amb les grans virtuts, no venerar l’estalvi, sinó la generositat; no premiar l’astúcia, sinó l’amor a la veritat; no insuflar el desig d’èxit, sinó de ser i de saber.
Mentre la construcció narrativa d’adulació de la riquesa es difon sense complexos, la desconstrucció institucional es fa tortuosament. Cap democràcia contemporània gosa limitar la formalització del dret a la igualtat, però la proclama solemne contradiu la crua realitat. El domini polític per part de l’elit econòmica s’assegura, vet aquí, per viaranys enrevessats. Els mecanismes són formals (reduir les oportunitats per accedir als càrrecs, d’una banda, i restringir el dret de vot, de l’altra) i 'de facto'. Aquests darrers són producte de la corrupció del sistema per la indeguda pressió dels grups d’interès o el finançament il·legal, per exemple. El debat sobre la idoneïtat del jutge Kavanaugh per ocupar un càrrec al Tribunal Suprem dels EUA s’ha centrat en els poders per decidir sobre la immigració, la tinença d’armes o l’avortament. Ha passat de puntetes, però, pel que fa a l’autoritat de l’alt tribunal sobre la participació política, el moll de l’os del joc democràtic. El cert és que –amb la sentència "Citizens United contra FEC"– va declarar inconstitucional limitar el finançament de les campanyes, sobre la base que la donació de diners és una manifestació de la llibertat d’expressió. Va deixar via lliure al dopatge a través de les Super PAC –organitzacions “independents” de suport als candidats–, que, burlant les limitacions legals, miren d’enfonsar l’adversari. A qualsevol preu. Mai més ben dit, perquè inclouen el ‘dark money’, com es coneixen les contribucions opaques fetes per organitzacions sense ànim de lucre. Faig notar que és un ínfim percentatge de la població (en números rodons unes 250 persones, la major part homes, blancs i conservadors) qui finança les campanyes electorals. La desregulació en la despesa ha anat acompanyada de la imposició de traves legals per a l’exercici del vot en molts estats, igualment beneïdes pel Tribunal Suprem. Per exemple, la limitació dels horaris de les votacions o la imposició de requisits d’identificació excepcionals. Les restriccions no són casuals, sinó que afecten especialment les minories (vot femení, negre i hispà) i les capes de baixos ingressos, en essència coincidents.
A l’estat espanyol, la desconstrucció institucional rau en la partitocràcia, la nostra particular perversió de la democràcia. Les reformes sobre el finançament dels partits són un clar exponent de lampedusisme, on tot canvia perquè tot segueixi igual. Ara mateix les obligacions de transparència dels partits no s’apliquen a les fundacions, l’etern forat negre. Els tentacles polítics s’estenen per l’administració i la magistratura; en aquest cas mitjançant el nomenament partidista –via l’òrgan de govern dels jutges– dels membres dels tribunals superiors, inclòs el Tribunal Suprem. També arriben al nostre Constitucional, l’equivalent del Suprem americà. La confusió entre els poders tradicionals (legislatiu, executiu i judicial) és un clàssic sobre el qual alerta el Grup d’Estats Contra la Corrupció, crític amb la manca d’independència del poder judicial. És novetat, però, l’exhibició desacomplexada de la influència del poder econòmic i el lobi financer. Aquesta és, si més no, la percepció del carrer. Se m'acut que les giragonses del Suprem amb la sentència sobre l’impost de les hipoteques tenen reminiscències 'marxistes'; entengueu-ho referit a l’inefable Groucho: “Tinc uns principis, si no us agraden en tinc uns altres”. Qui diu principis, diu sentències. Riure per no plorar. Orwell retrata, de manera magistral, la perplexitat en què ens sumeix aquest contuberni en l’amarg final de la seva faula. La confusió entre poders (allà, l’humà i el porcí) és total: "Des de fora, els animals no paraven de mirar ara els porcs ara els homes, ara els homes ara els porcs; però ja era impossible distingir els uns dels altres".
