Club de fans de Love of Lesbian
BarcelonaCom no podia ser d’una altra manera, el públic de Love of Lesbian va respondre cantant Club de fans de John Boy com si fos l’última cançó abans de la fi del món. Aquest va ser un dels moments culminants del concert de celebració del novè aniversari de l’ARA que es va celebrar ahir al Palau de la Música. El grup de Sant Vicenç dels Horts, que agafava el relleu de Joan Dausà, Sopa de Cabra, Els Pets, Els Amics de les Arts i Jordi Savall -sí, una seqüència masculina que caldria esmenar en el desè aniversari-, va entendre quin era el to de la nit des del primer minut. De fet, en un mateix espaitemps van conviure tres aniversaris: els 20 anys de la publicació del primer disc de Love of Lesbian, Microscopic movies (1999), quan les cançons eren en anglès; els 10 anys de 1999 (2009), l’àlbum de la consolidació definitiva, i, esclar, els nou anys del diari.
En aquest context, el més assenyat era desplegar un repertori ben farcit de hits, de cançons en què el cantant Santi Balmes pot adreçar el micròfon cap al públic perquè tot plegat acabi semblant el gol nord d’un camp de futbol amb una afició realment harmònica i acostumada a afinar. Justament això és el que va passar durant bona part d’un xou generós -una vintena de temes-, però també va haver-hi moments més intimistes, hereus de l’espectacle Miralls i miratges que han passejat per teatres de tot l’Estat. En aquest sentit, el fragment més impactant va ser la interpretació de Segundo asalto : Balmes i Julián Saldarriaga, veu i guitarra sense amplificar, i el públic acompanyant a un volum moderat. Pel que fa als aniversaris, el del primer disc en anglès va quedar fora de camp, com és habitual; en canvi, 1999 va ser invocat mitja dotzena de vegades, sobretot en el segon bloc de l’actuació.
L’hora dels LOL
Just abans de l’actuació pròpiament dita, Antoni Bassas i Esther Vera van saludar el públic que va omplir el Palau de la Música. “La gent normal celebra els números rodons, però com que nosaltres ja vam néixer en plena crisi i cada any que passa és un miracle, els celebrem tots”, va dir la directora de l’ARA abans de donar “moltíssimes gràcies als subscriptors i moltíssimes gràcies als lectors”. Bassas va afegir que li hauria agradat haver pogut convidar “les persones que són a l’exili o a la presó”, i el públic va respondre aplaudint i cridant “llibertat”. I llavors, acabat els prolegomens, va arribar l’hora dels LOL.
La banda va aparèixer en formació futbolera, onze músics dalt de l’escenari, inclosa una secció de metalls que va donar color, per exemple, a peces com Carta a todas tus catástrofes. Santi Balmes no va necessitar gaire estona per escalfar la veu, i a la segona cançó, la melancòlica Nadie por las calles, ja la tenia a punt. La rèplica del Palau va ser ràpida, perseguint la tornada de Cuando no me ves, mentre el teclat i la guitarra acústica miraven d’afegir calidesa. A l’altura dels versos “ Negaré ante el mundo lo siguiente: / que si de algo voy sobrado / es de falta de autoestima ”, el públic ja era un jugador més del concert. Va ser aleshores quan Balmes va fer una pausa per donar la benvinguda a la gent, “content de l’eufòria, tot i estar en un lloc tan sacre”; un lloc que va descriure com “un xiringo” que està “guai”. També va tenir unes paraules per al diari: “Gràcies per convidar-nos. Gràcies per pagar-nos, també”. Finalment, el frontman de la veu de nicotina va recordar que estarien un temps sense tocar perquè han de preparar disc nou. Potser per això va exclamar amb vehemència: “Canteu tant com vulgueu!” Dit i fet.
Balmes, comunicatiu de mena, també va dedicar uns minuts a fer un monòleg sobre la dificultat d’abordar un nou disc. “¿Des de quin prisma no he abordat el tema de l’amor?”, va dir. “Des del d’un coala”, va suggerir algú. Balmes també va aprofitar per recordar alguns “crítics importants” que en el seu moment havien menystingut la banda. No va dir cap nom, però.
Tornant a la música, en la segona part del xou Love of Lesbian van construir un crescendo d’aquells que tan bé saben gestionar, enlairant La noche eterna amb els teclats i els vents; posant el públic dret amb Belice, el particular ritme de la nit del grup, i esprement els metalls i el teclat a Manifiesto delirista. Des d’aquí, tot cap amunt, amb IMT (Incapacidad Moral Transitoria) dedicada a “totes les noies que s’han comprat el Satisfyer”, i amb les cançons que no poden faltar, aquelles que els fans de Love of Lesbian solien cridar i segueixen cridant especialment en els bisos. Eufòria, que havia dit Balmes.
