Luis Fonsi: “Vull que la gent sàpiga que soc un artista llatí”

BarcelonaPer a Luis Fonsi (San Juan, Puerto Rico, 1978), l’èxit de Despacito va ser la culminació de dues dècades de trajectòria musical. També l’ha esperonat a seguir endavant treballant en un disc nou que publicarà a finals d’any i mantenint una agenda de concerts ben atapeïda, que inclou actuacions com la d’aquest dilluns al Liceu.

Vas publicar el primer disc, Comenzaré, el 1998. Quin balanç en fas, d’aquests vint anys de carrera?

Han sigut vint anys d’aprenentatge, de molta evolució. Vaig començar la carrera just en sortir de la universitat, on estudiava música. De fet, el primer disc el vaig gravar mentre estava estudiant, així que vaig sortir a enfrontar-me al món amb el disc sota el braç i amb moltes ganes de triomfar. I des de llavors ha sigut un bonic viatge, creixent a poc a poc, pas a pas, buscant el camí correcte. Tot plegat ha passat molt ràpid i gràcies a Déu som aquí, millor que mai.

En aquests vint anys hi ha hagut molts canvis a les músiques urbanes llatines que tu has anat incorporant a la teva música.

Sí, jo crec que es tracta d’això, d’evolucionar, fusionar i créixer. Jo vinc del pop, que és un gènere que absorbeix diferents estils. Mai he tingut por de provar coses noves. Alguns discos han sigut més R&B, altres de més pop-rock, altres de més electrònics... Es tracta d’anar fusionant el que soc jo amb el que la gent vol escoltar.

Tret d’un disc que vas fer en anglès, has construït la teva carrera en espanyol. ¿Fins a quin punt és important cantar en la teva llengua materna?

És el que jo parlo, és qui soc jo. També és important poder fer coses en anglès i amb artistes anglosaxons, però sempre deixant el segell d’artista llatí. Vull que la gent sàpiga que soc un artista llatí, fins i tot cantant en anglès.

Acabes de publicar un tema nou, Calypso, amb la rapera Stefflon Don. Què és el més positiu de col·laborar amb altres cantants?

Li dones dos gustos diferents a una cançó. Jo, que tinc una veu melòdica, puc col·laborar amb una artista urbana com Stefflon Don, que contrasta bastant amb la meva veu. Això fa que la cançó creixi i tingui diferents matisos. Échame la culpa m’agradava poder-la fer amb una veu poderosa com la de Demi Lovato, i amb Despacito tenir una veu rítmica amb tanta força i tanta personalitat com la de Daddy Yankee i la credibilitat del reggaeton va sumar-hi moltíssim.

Quan publicaràs el disc nou?

Sortirà a finals d’any. L’estic fent amb els mateixos productors de Despacito, Andrés Torres i Mauricio Rengifo. Són dos productors joves colombians amb molt talent.

¿T’esperaves l’impacte que ha tingut Despacito?

No, no. Sentíem que teníem una cançó important, però no imaginàvem que es convertiria en un fenomen global i que travessaria la barrera de l’idioma, que jo crec que és el que més ens va sorprendre a tots. Això no ho vaig veure venir.

Despacito va ser número 1 als Estats Units, justament quan Donald Trump va començar a propulsar polítiques en contra de la diversitat.

Sí, és veritat, va arribar en un moment en què ser llatí als Estats Units és un tema molt delicat. Que una cançó en espanyol hagi tingut aquest èxit és una fita important no tan sols per a mi, sinó per a tots els llatins.

Com reps les paròdies de Despacito?

Jo soc el primer que me’n ric de mi mateix. Un ha de tenir bon sentit de l’humor a la vida, així que gaudeixo de tot. M’encanten.