L'exemple de Seattle

Politòloga, professora de polítiques públiques de la UB / EscriptorFa dies, el professor Andreu Mas-Colell publicava un article sobre el model d'èxit econòmic de Seattle, a l'estat de Washington, Estats Units. Després de dedicar uns paràgrafs a establir alguns paral·lelismes amb Catalunya, exposava allò pel qual la principal ciutat d'aquell racó dels Estats Units és més coneguda: les seves grans multinacionals. Coneixedors de la realitat de Seattle gràcies a un parell d’estades a la Universitat de Washington, hem volgut complementar el seu punt de vista.

Abans de ser famosa per les grans empreses, Seattle era una espècie d'últim reducte. Ho va ser per a una munió d'indígenes que fugien de les massacres. Ho va ser, també, dels pioners europeus i de rodamons com els que dibuixa John Dos Passos a 'Paral·lel 42'. Abans del 'grunge', ho va ser també per als artistes que buscaven un lloc allunyat de la influència de les grans empreses de l'espectacle. Seattle, el golf de Puget, les muntanyes i boscos que l'envolten eren poc més que un lloc borrós. L'espai ideal per situar-hi sèries com 'Twin Peaks'.

Ara és una ciutat de moda. Mas-Colell afirma que les seves grans empreses hi han tingut un paper clau. Tanmateix, es va situar en el mapa, en primer lloc, gràcies a la música. Una música que, sorgida d'una escena estrictament local, va esdevenir tot d'una global. Coincidència: això passava al començament dels noranta, els mateixos anys de l'expansió d'algunes de les seves grans empreses.

Mas-Colell relaciona l'èxit de les corporacions amb l'empenta dels seus líders assenyalant els factors que en faciliten l'expansió. En efecte, hi ha algunes decisions polítiques de l'estat de Washington (amb capital a Olimpia) que els són favorables; per exemple, que en aquell estat no hi ha impost sobre ingressos personals. La majoria de propietats individuals tampoc no tributen. Sí que hi ha impostos sobre les empreses, però Bill Gates (que com a individu no paga al seu estat) té una colla d'oficines de Microsoft instal·lades estratègicament a Reno, Nevada, on les empreses no tributen. El cas de Boeing és diferent: sent una empresa estratègica per als Estats Units, les seves instal·lacions són terreny federal i, per tant, l'empresa tampoc no paga ni a l'estat, ni al comtat, ni a la ciutat. Washington ha estat, doncs, un paradís per als milionaris.

Per tant, el benestar dels habitants de Seattle no depèn d’això. Les autoritats locals s’han ocupat de crear una xarxa de polítiques públiques que donen veu a un alt nombre d'organitzacions socials dedicades a reduir l'impacte de les desigualtats. Hi ha agrupacions religioses i n'hi ha de culturals de nadius americans, les ecologistes i les que donen refugi a persones sense casa, etc. Hi ha experiències notables: des de l'ocupació de terrenys per part d'organitzacions indígenes que, l'any 1971 i amb l'ajuda de moltes altres, van aconseguir la cessió de sòl públic per poder-hi construir un centre cultural fins als assentaments autogestionats de persones sense sostre, anomenats Nicklesville, reconeguts i regulats des del 2008. La presència d'un gran nombre d'entitats amb una cultura pròpia es va evidenciar sobretot el 1999, amb les protestes contra el model de globalització de l'Organització Mundial del Comerç. Resultava que el teixit de les organitzacions socials de la ciutat no aplaudia els seus grans empresaris. Ara, aquest teixit associatiu està en risc justament per l’expansió d’aquestes grans empreses i la seva presència a la ciutat.

Un dels problemes més greus actualment per als habitants de Seattle és la gentrificació. Allà, aquest fenomen que fragmenta la societat a canvi d’una població fluctuant de més alt poder adquisitiu no es deu al turisme. L'augment desmesurat del preu de l’habitatge és conseqüència, en primer lloc, de l'arribada d'un gran nombre d'empleats de les moltes empreses tecnològiques que hi ha: joves sense càrregues familiars que cobren sous altíssims. El ritme de construcció a Seattle és dels més alts de tots els Estats Units i l'encariment de la vida comença a desplaçar la població amb salaris més modestos.

Així, cal que el legislador es pregunti: quina és la finalitat d’impulsar el talent empresarial més enllà de l'èxit individual? Per molt que pugui resultar admirable veure excel·lir persones amb empenta, ¿cal organitzar les polítiques públiques al voltant de les necessitats exclusives d'aquests líders? Quin és el propòsit de la visibilització i com s'ha de gestionar l'èxit, necessàriament col·lectiu, d'una ciutat o territori, si no es té en compte el seu teixit social?