Si les dones opinéssim

Les dones tenim fama de parlar molt. Ens agrada posar en comú. Sabem que la vida és compartir i això ens converteix en les dinamitzadores de la vida social: som les que freqüentem els cursos, les que participem en les associacions, etc. Què fan dos homes asseguts l'un al costat de l’altre en una sala d’espera? Callar. I què fan dues dones? Parlar.

Una investigació feta a la Universitat de Maryland va demostrar que les dones utilitzen al dia 20.000 paraules i els homes només 7.000. Això s’atribueix a una quantitat més gran de la proteïna FoxP2. Però alguna cosa hi deu tenir a veure que històricament haguem compartit els espais de la llar i les cures, models de convivència que reproduïm allà on anem. Però opinar, el que se'n diu opinar, opinem només quan ens deixen, que és molt poc. Quantes vegades hem sentit allò de “Deixa parlar el pare”, “Ara parlen ells”, “Què sabràs tu de política”? Tantes com vegades ens ha tocat el cul un desconegut: massa. La capacitat de silenciar les dones ha estat directament proporcional a la capacitat d’assetjar-les. Normal, són dues cares de la mateixa moneda: et considero només un objecte de desig i els objectes no opinen.

Fa set anys, des de l’Observatori Cultural de Gènere, i amb l’Associació de Dones Periodistes de Catalunya (ADPC), vam fer un estudi sobre el periodisme d’opinió als mitjans catalans: les dones no arribàvem ni al 25%. Els homes usurpaven, doncs, un 25% que no els corresponia. Ara fa quatre anys, el col·lectiu #OnSónLesDones va començar a supervisar la presència de les dones en els espais d’opinió. El seu darrer informe demostra que encara no arribem ni al 30%; aquesta secció on ara escric tot just hi arriba. Fem autocrítica, que és molt sana.

Segueix existint, doncs, una resistència numantina a deixar que prenguem la Paraula, així amb majúscules, la que compta. Sembla que hi ha gent molt interessada a condemnar-nos a les minúscules, a les cuines, als parcs i, com a molt, als cursets dels centres cívics. Però ens n'hem cansat, ens hem cansat que parlin per nosaltres en la vida pública. Per aquesta raó les integrants d’#OnSónLesDones han anat a explicar-li al síndic de greuges que el que passa és greu.

El feminisme ha esclatat i li ha mostrat a la societat una imatge nefasta del tracte que rebem les dones. De sobte, la nostra formació és superior a la dels homes però no tenim les mateixes oportunitats. Costa trencar les inèrcies patriarcals. Què cal fer, per exemple, amb tots aquells que fins ara han opinat del diví i l’humà quan donem pas a les noves veus? Doncs jubilar-los, naturalment! Ja toca, ens tenen més que fartes.

Farien bé aquells que decideixen qui opina i qui no de recordar que les dones no pontifiquem, que les dones raonem, qüestionem, dubtem; perquè fa molts segles que parlem i opinem en els espais privats. I no fa falta ser Einstein ni madame Curie per saber que en aquests temps incerts que corren, més que donar respostes sense solta ni volta toca fer preguntes: totes les preguntes importants que fa massa segles que no es fan.