Canvi climàtic: cooperació versus individualisme
Per primera vegada en la història de la humanitat la nostra espècie està associada a canvis planetaris ràpids i radicals. Els progressos necessaris per fer front als desafiaments mediambientals xoquen amb interessos econòmics i amb una altra mena d’obstacles, cognitius i emocionals.
Segons la investigació del psicòleg Kurzban, de la Universitat de Pennsilvània, i de l’economista Houser, al voltant del 20% de la població està disposada a modificar les seves formes de consum per tal d’evitar la degradació del medi ambient i està preocupada per què els passarà a les generacions futures. Són persones altruistes que pensen que el respecte pel medi ambient i el benestar humà són indissociables. D'altra banda, un 60% de les persones segueixen les tendències predominants i els líders d’opinió. Aquests “seguidors” són “cooperadors condicionals”: contribueixen al bé públic a condició que tothom ho faci. Finalment, hi ha un 20% de persones que no són cooperatives. A priori, no s’oposen a la felicitat dels altres, però reivindiquen el dret a ser feliços sense que això impliqui, com a contrapartida, deures i responsabilitats amb el conjunt de la societat. Prefereixen la competència a la cooperació i, per tant, es dediquen a promoure la seva prosperitat personal. Aquests individualistes convençuts, que van per lliure, són coneguts amb el terme poc amable de free riders ("els aprofitats") perquè s’aprofiten al màxim dels seus congèneres i del planeta, que consideren instruments per el seu benestar personal.
Sospito que dins d’aquesta categoria trobaríem també els que neguen el canvi climàtic o el seu origen humà ("els negacionistes”). Aquests encarnen la desraó i l'absurd. En efecte, les dades científiques de què disposem actualment són més que suficients per justificar accions decidides. Els negacionistes són, a parer meu, uns grans oportunistes; menyspreen la idea de prosperitat sense un creixement màxim que els beneficiï a ells i la generació present.
És cert que l’acumulació de notícies alarmants, que constantment ens amenacen amb desastres mediambientals, la pèrdua de la biodiversitat i altres desafiaments, és avui tan gran que una part de l’opinió pública acaba o bé fastiguejant-se o bé, a l’inrevés, arribant a experimentar sentiments d’impotència i desfici davant la magnitud de les greus transformacions que es van esdevenint i de les intervencions que es fan necessàries per pal·liar-les. Però la majoria pensen allò de “Trobarem una solució!” o “No ens n’hem de preocupar, acontentem-nos amb consumir”.
Finalment, hi ha un grup de persones que podríem batejar com "els relativistes”, que pensen que és més urgent posar remei a la pobresa, l’escassetat de recursos alimentaris, la sida i altres malalties contagioses que dedicar recursos a prevenir un escalfament terraqüi que consideren incert. Sens dubte, un gran error: les poblacions més desfavorides són les que patiran més malalties, ja que la rapidesa de contagi augmenta en funció de la temperatura i l’escassetat d’aliments, aspectes absolutament relacionats amb el canvi climàtic.
Amb cooperació i altruisme podrem fer front als desafiaments del canvi climàtic. Són valors que semblen ingenus, que no tenen bona prèdica perquè, entre altres coses, sonen a estereotips femenins i s'allunyen del que cognitivament associem al poder, als valors de la masculinitat. En conseqüència, no tenim cap més remei que canviar les nostres ràncies cognicions i impulsar tots els mecanismes capaços d’arrossegar aquest 60% de les persones per fer-les conscients que el seu paper i les seves accions són importantíssims per a la humanitat. D'accions climàtiques bàsiques n’hi ha moltes. Però, esclar, les du a terme aquell 20% de població convençuda, que actua per interessos altruistes. Aquest grup és el que ha d’impulsar la necessària transformació de la societat.
Encara no és tard. Hi som a temps.
