Canviar el món per sobreviure
El món està en hores molt baixes: s’acaben els recursos, s’acaba l’aigua i l’aire respirable; s’extingeixen les espècies i els ecosistemes. Fa uns dies vaig llegir en aquest mateix diari que per tercera vegada s’havien trobat plàstics a la fosa de les Mariannes. Aquests plàstics no són una anècdota sinó que ens revelen la magnitud de la marea d’escombraries que avança pels oceans. Sumem-hi l’escalfament de la Terra pels efectes dels gasos hivernacle. En cinquanta anys, l’increment de la temperatura a Espanya ha doblat la mitjana mundial. Si seguim així, dos terços de la superfície de la Península es convertiran en un desert. Ara l’estació més calorosa dura cinc setmanes més que als anys vuitanta. El canvi climàtic no és un mite, sinó dolorosa realitat i els experts ens diuen que ja no el podem fer recular però que estem a temps d’alentir-lo. Fins i tot d’aturar-lo.
El planeta ja no admet més explotació i dany antropogènic. Soc del parer que no hi ha cap altra prioritat que superi la urgència d’abordar aquesta calamitat. El jovent ho té molt clar; milers d’estudiants fan vaga cada divendres contra l’escalfament global. El fet és que continuem començant els dies amb l’amenaça progressiva sobre el benestar de la humanitat i l’extinció de l’espècie humana. I això malgrat el compromís de les nostres institucions europees (interessantíssim i de gran nivell el debat a l’Ateneu Barcelonès el 17 de maig, organitzat per Greenpeace i Oxfam Intermón amb diferents forces polítiques amb representació europea). L’Acord de París és un gran pas i té fites exigents: la directiva de la UE vol aconseguir, per a l’any 2050, una economia totalment descarbonitzada. Ara s’està discutint quin és l’objectiu per al 2030. Però aquests acords climàtics ensopeguen amb resistències dels estats, tot i les multes a què s’exposen si no els compleixen. Espanya va endarrerida però al febrer va presentar un Plan Nacional Integrado de Energía i Clima 2021-2030; un pla molt ambiciós que pretén recuperar el temps perdut i que situaria Espanya, juntament amb França, al capdavant. Pel que fa a Catalunya, des del 2013 no s’ha construït cap parc eòlic. Ara mateix produeix 1.123 MW d’origen eòlic; un 5,08% del total espanyol. Cal que ens posem les piles i mai més ben dit. Vivim molt tranquils sense voler saber que el 54% de l’energia de Catalunya prové de les nuclears.
Estic d’acord que hem de fer una crítica, una esmena a la totalitat, al sistema econòmic global que ens condueix cap a aquest desastre. Deien Philipp Blom i Marina Garcés al debat 'Revisitant Europa, de la història als valors' a l'Ateneu Barcelonès, celebrat el 13 de maig, que pensant ens podem fer millors. I contribuir a construir una vida “vivible”. Efectivament, millorar no significa nodrir-nos de riquesa i encara menys quan aquesta riquesa és tan desigual i injusta. Hem de plantejar-nos mesures i opcions de vida concretes que impulsin un canvi de paradigma econòmic, social i cultural que posi fre a les grans corporacions mundials, algunes de les quals tenen una envergadura econòmica superior al PIB de molts estats. Sols som massa petits per poder fer-ho. Només ho podem aconseguir enfortint la UE, motiu pel qual és indispensable que diumenge anem tots sens falta a votar.
