Madonna es beu la seva orina
M adonna va ser des de principis dels 80 fins a principis d’aquesta dècada una líder indiscutible de les llistes d’èxits musicals i, a més, una influencer global que va fer que dones i homes de mig món s’estripessin els pantalons, es tenyissin de ros o, fins i tot, es posessin mallot. Tot i això, m’atreviria a dir que actualment no és ni una ombra del que va ser. Tot i que ella segueix vivint i actuant com si no passés res, cada cop la seva música és menys rellevant i les seves bogeries més mediàtiques.
Suposo que amb el munt de cadàvers que ha deixat a la carretera durant la seva ambiciosa carrera -mànagers, ballarins... fins i tot s’ha barallat amb Armani!- ja no li deu quedar ningú de veritat que li digui que puntualment perd el nord. Ningú que li assenyali, per exemple, que ha deixat de reinventar-se per passar només a autoparodiar-se. La seva capacitat d’anar sempre davant de les modes, encara que Marta Sánchez ha arribat a afirmar que la imitava a ella - “ Claro que sí, guapi ”-, s’ha convertit avui dia en cendres.
Veient el seu últim disc, Madamme X, i els xous amb què l’ha acompanyat, més que davant de Madonna sembla que som davant de la seva versió d’Aliexpress. Com a mostra d’això tenim la discreta repercussió del seu hit fugaç -tot i ser un duet amb Maluma!- o l’espectacle ple d’extres, mancat de creativitat i, sobretot, d’encert que va fer a Eurovisió 2019. Un microconcert en què va desafinar més que en tota la seva carrera i que, a sobre, va penjar l’endemà a Instagram amb el so retocat per esborrar aquell drama.
Allò va ser una altra mostra de la presó en què s’ha acabat tancant ella mateixa, una presó feta de por a pensar que potser als 61 anys podria començar a segellar la seva irrepetible i espectacular carrera amb un final més retrospectiu i digne. Acabar serenament aquella aventura que va començar el 1977 quan va arribar a Nova York amb només 35 dòlars seria meravellós per a ella però també per als seus fans, ja que ens sap greu veure com es converteix en una friqui que eclipsa tot el que ha fet: tant musicalment com a nivell social, perquè en ella sempre han anat juntes les dues coses. Ni que sigui per conveniència comercial.
Però la Ciccone odia tant no ser la vencedora que no entén que seguir simulant un lideratge faraònic de la indústria discogràfica encara és pitjor que plegar. Tenir un xou fix a Las Vegas on repassa els seus millors èxits és per a ella una derrota, perquè això la converteix en una més. Ella és com la gent que es jubila i no vol viatjar amb l’Imserso perquè “és de vells”. Acabar la seva carrera com la va acabar Frank Sinatra seriaun triomf a ulls de qualsevol. Però no als seus, perquè no ha conegut el fracàs.
I mentre la seva música i presència escènica es mouen entre l’error i una creixent irrellevància, resulta que es dedica a explicar a través d’Instagram que beu pipí i que es banya amb glaçons. La crioteràpia, mira. Però això primer... Beure’s la seva pròpia orina és una cosa que diria que no va arribar a fer mai ni Txumari Alfaro... De veritat que algú amb 14,6 milions de seguidors no té ningú del seu seguici que hagi pensat en dir-li que explicar que s’empassa la seva pròpia orina és quedar com una boja dels gats? “És realment bo beure orina després de sortir d’un bany gelat”, diu al vídeo que ha penjat a Instagram. Sincerament, potser perquè en soc molt fan, caure en les pseudoteràpies em sembla un final massa trist.
Que algú que la revista Rolling Stone ha definit com “una icona musical sense parió i l’artista femenina de pop més famosa que ha existit mai” i a qui el Llibre Guinness dels Rècords considera “la solista més exitosa de tots els temps” acabi fent pipí al matí dins d’un got per completar l’esmorzar em sembla tan inversemblant que ric per no plorar. Em sembla un final com el de la Tina de Las Grecas però en versió healthy. El pitjor de tot és que si res no la fa canviar d’idea, en veurem de molt pitjors. Perquè té diners -500 milions de dòlars segons Forbes - per seguir estant tan fora de si com vulgui i per seguir traient discos i muntant xous per sempre més. Que Déu ens agafi confessats.
Tant de bo hagués pres exemple de Tina Turner, un animal escènic, com ella, que un dia va decidir plegar després de tocar el cel durant 50 anys seguits. Encara que ens pesi als que no l’hem vist mai en directe -perquè ja no la veurem-, cal aplaudir la seva digna decisió. Pensar que idolatres algú amb salut mental plena és doblement plaent. Perquè estem parlant de pop, separar artista de l’obra és gairebé impossible. De fet, fer-ho no és ni just, ni lògic, ni realista.
Justament aquesta setmana Turner ha fet 80 anys mentre viu el seu plàcid retir a Suïssa. Ja només canta per al seu home quan van en cotxe. En una de les poques entrevistes que concedeix, la de Tennessee va declarar que als 69 anys va pensar: “No vull que els meus fans vagin a un xou i pensin que abans era bona”. Gran a l’escenari i també fora. “ Entre las flores te fuiste, entre las flores me quedo ”, com va escriure Miguel Hernández.
