El mal que fa el porno
Ala pel·lícula Lady Chatterley (2006), de la cineasta Pascale Ferran, hi ha filmada una de les seqüències de sexe més belles que he vist mai al cinema. Basada en la novel·la homònima de H.D. Lawrence, narra la història de Costance, casada amb un home paraplègic de classe alta al Regne Unit del primer terç del segle XX, que inicia una relació amorosa amb un home de classe obrera. La seqüència en qüestió té lloc al bosc, sota una pluja vibrant i entusiàstica, on els dos amants es lliuren a la passió que els uneix. La posada en escena i les decisions de la directora a l'hora de filmar-la es basen en la idea de mostrar el sexe com a espai humà d'intercanvi, com a punt de celebració en què dues persones comparteixen una mateixa pulsió, un mateix desig, i, per tant, en la representació d'un acte entre iguals. Pascale Ferran dinamita així qualsevol rastre de relació sexual basada en el domini i la submissió.
Malauradament, la seqüència filmada per Pascale Ferran és una raresa en el cinema i l'audiovisual, cosa que em sembla molt simptomàtica i un bon punt de partida per qüestionar algunes (importants, per l'abast i la incidència) de les aportacions que fa la indústria de la pornografia al nostre imaginari sexual. Mentre la ficció televisiva contemporània ha començat a interessar-se per explorar narratives al voltant del consentiment, tal com analitza Eulàlia Iglesias en un article publicat en aquest diari el 18 de juny passat, la pornografia segueix majoritàriament enquistada en un imaginari sexual basat en relacions de poder en què els rols del domini i la submissió són vistos com a passaport indispensable per poder gaudir d'una vida sexual plena. No cal que escrigui que res més lluny de la realitat. I per poder parlar de llibertat a l'hora d'escollir aquest tipus de sexualitat, per a aquells que la defensen, hauríem d'afegir-hi necessàriament la consciència que aquest no és l'únic model que existeix, cosa que, malgrat algunes temptatives aïllades, no tenim al nostre abast, ni de bon tros. En la seva pràctica univocitat, el model del domini i la submissió sexual, i la seva constant i repetitiva representació en l'audiovisual, i molt específicament en la indústria del porno, no deixen espai perquè aquesta llibertat sigui una realitat sinó més aviat al contrari. Amb les dades del consum de pornografia a la mà, podem dir que la sexualitat entesa com un espai de conquesta de poder és, doncs, d'una habitud flagrant. Però, realment, i si ens interessem per l'essència, què hi té a veure la sexualitat humana amb el poder?
A mitjans dels anys setanta, l'escriptora, periodista i activista feminista estatunidenca Susan Brownmiller va publicar el llibre Against our will (En contra de la nostra voluntat), on va deixar escrit que el descobriment per part de l'home que els seus genitals podien servir com a arma per fer por havia de figurar per força com a un dels descobriments més importants de la prehistòria. Per a Brownmiller la forma extrema del model sexual basat en el domini i la submissió és la violació, que esdevé al llarg de la història un acte polític de control sobre les dones per garantir el seu sotmetiment. Brownmiller va ser la primera feminista que va parlar de la "cultura de la violació" i de la necessitat de trencar amb la seva normalització en la societat però, malgrat que han passat quaranta anys, seguim a les beceroles en relació a aquest important i urgent procés.
Mentre la pornografia majoritària segueixi basant-se gairebé en exclusiva en el model sexual del mascle dominant en relació a una feminitat submisa i complaent, la fina línia que separa el consentiment de l'agressió seguirà sense resoldre's i traduint-se en comportaments i situacions abusives sobre el cos de la dona tant a la pantalla com en la vida real. Els estereotips apresos, la pressió social sobre les formes de comportament sexual, les falses expectatives sobre el plaer... tot això compon un imaginari en què indirectament es legitima una violència, explícita o implícita, sobre el cos de la dona alhora que es justifica la percepció d'aquesta sexualitat basada en el domini com a sexi i plaent.
Seria una gran conquesta si la pornografia fes una aposta per trencar aquest imaginari proposant un model de sexualitat que posés en valor el plaer d'escoltar i sentir en pròpia pell el plaer de l'altre, quan el desig és compartit i l'intercanvi és percebut entre iguals. Només així l'orgasme femení també passaria a ocupar un espai visible a la pantalla que el faria desitjable i li tornaria el caràcter d'indispensabilitat que sempre li ha pertocat. Com l'orgasme de Constance sota la pluja, bell i expansiu, a Lady Chatterley.
