Mala Rodríguez: “És ridícul pretendre ser algú que no ets”

BarcelonaMala Rodríguez, tot un referent del hip-hop des de fa vint anys i ara també de les anomenades músiques urbanes, és una de les caps de cartell del nou festival Biocap, que se celebra aquest Cap d’Any a la Fira Barcelona Gran Via. Cinc anys després del disc Bruja (2013), María Rodríguez (Jerez de la Frontera, 1979) ha deixat unes quantes pistes sobre com serà el seu pròxim àlbum; per exemple, el tema Gitanas i col·laboracions amb Lola Indigo, Stylo G i Juan Magán. De moment Universal no la pressiona per enllestir el disc. “El disc l’estic cuinant a foc lent. La veritat és que estic molt contenta amb el que estic fent”, diu.

¿Has actuat mai un Cap d’Any?

Sí, em penso que l’última vegada va ser en una festa a Chicago, i va ser molt guai. Cap d’Any és una data molt especial.

Els artistes treballeu just quan la gent que us està veient no treballa. I suposo que això deu seu més evident encara per Cap d’Any.

Sí, però també passa a l’estiu. Quan la gent està pensant en les vacances, jo em preparo per treballar molt fort perquè és quan no parem. És aquesta vida. Ara, treballar un Cap d’Any m’agrada. Em sembla molt bonic començar l’any fent el que més m’agrada. Aquesta vegada, a més, tinc molta sort perquè el concert és a Barcelona, on feia molt temps que no actuava, i hi podran venir un munt d’amigues i fins i tot familiars. Serà molt especial.

Segueixes vivint a Barcelona, oi?

Sí, tinc casa Barcelona. Em moc bastant, he viatjat molt i he estat vivint una temporada a Califòrnia, però la casa la tinc a Barcleona.

Fa poc has fet una gira per Mèxic. Com ha anat?

Ha sigut un viatge superespecial perquè vaig tenir l’oportunitat d’anar a llocs diferents al marge de les ciutats principals. Per exemple, vaig estar a Sinaloa, que no té res a veure amb Ciutat de Mèxic. Vaig fer algunes amistats, vaig poder anar a algunes platges i vaig estar escoltant música local, com ara moltíssims narcocorridos. Han sigut experiències molt maques, la veritat, i em van tractar molt bé. M’ha encantat aquest Mèxic que té més a veure amb la naturalesa. A més, vaig tenir l’oportunitat de viatjar amb una amiga que està fent un documental i que tenia petites trobades amb gent fascinant amb històries d’aquelles que et posen els pèls de punta. I també vaig conèixer l’escriptora Lydia Cacho, que és una superheroïna de carn i ossos.

Sinaloa és una zona molt marcada per la violència. ¿Hi anaves amb algun prejudici?

No. A mi m’agrada viatjar sense prejudicis, perquè si no tota l’estona estàs fent comparacions i et perds la sensació de l’experiència pura. El millor era escoltar les històries de la gent. Això va fer que el viatge fos molt valuós. El millor sempre són les persones, i no cal anar a un racó perdut del món. Fins i tot aquí, si vas a un poblet darrere de Tarragona, hi trobaràs una platja perduda i una dona gran que t’explicarà una història. Totes aquestes històries són la sal de la vida. I a mi m’encanta escoltar-les.

¿Aquestes històries es reflectiran en les teves cançons?

Suposo que tot m’influeix. Hi ha vegades que més que explicar una història el que vull és mostrar un estat d’ànim, alegria, fortalesa, emoció. I, evidentment, hi ha moltes coses que m’han influït per ser com soc i per agafar-me la vida com me la prenc; coses que t’arriben a l’ànima, converses, una pintura...

Quan vas fer el disc Bruja (2013), que tenia una producció de hip-hiop clàssic, el teu flow era més musical que mai. Ara en les últimes cançons que has fet encara vas més enllà i t’allunyes d’aquell hip-hop.

Sí. Jo crec que és sobretot la música, la que ha fet un gran salt. Les produccions de hip-hop s’han tret tots els complexos de sobre. Recordo quan era petita, que es parlava de Grandmaster Flash, de tot aquell hip-hop que venia del ball. I aleshores va arribar l’onada conscient en la qual havies de parlar dels problemes tan seriosos que estaven passant: el Don’t believe the hype de Public Enemy. Després va arribar el gangsta rap, i més tard una altra vegada la festa i el blingblingneig. Són cicles. No sé si som titelles i hi ha algú que ens mou o si realment tot això respon a tendències que nosaltres mateixos creem. En qualsevol cas, sí, avui la gent està més per ballar, per moure’s, i no té tants complexos.

El trap original no era precisament ballable ni alegre, però és la influència llatina la que fa que tot plegat tingui un to més festiu.

Això és el més interessant. No se sabia com aniria la cosa, però al final la immigració, la barreja, el mestissatge, totes aquestes històries de vida que hi ha hagut a les grans ciutats, han donat aquest resultat. Per una banda hi ha el que busca el més pur quan és lluny de casa, que a mi això em passa, i després també hi ha relacions superbrillants de les quals surten coses màgiques.

Això és una mica el que reflecteixen cançons teves més recents com Gitanas i les col·laboracions amb artistes com Juan Magán.

Sí. M’agraden molt els contrastos. Per exemple, quan estic parlant d’una cosa que és summament delicada i vulnerable, hi poso un munt de metall i resulta fins i tot estrident, com ensordidora, com una alarma. M’imagino un cor de metall però que és tendre encara.

¿Com va sorgir la col·laboració amb Juan Magán?

Portàvem un munt de temps volent fer-la. Fa cinc anys ell va venir a veure’m actuar en una discoteca de Santo Domingo. Va venir poquíssima gent a veure al concert, però ell hi era, animant-me i donant-me suport. A veure, normalment hi ha molta gent en els meus concerts, però en aquell no. Era als afores, a la platja... Bé, no cal que em justifiqui [riu]: hi havia molt poca gent. Però ell, un paio amb moltíssima classe, em va dir que era fan meu de tota la vida i que volia que féssim alguna cosa plegats. M’enviava música, però jo no acabava de trobar el tema, fins que l’any passat vaig escoltar Usted i aleshores vaig dir: «Farem aquesta, que aquí crec que sí que puc fer alguna cosa que quedi maca». Va anar així. El Juan té un talent natural per a les melodies, i tot el que fa transmet molta energia. A més, és un paio molt humil. Cal més gent com ell al món.

T’has convertit en una artista de referència per a generacions més joves. ¿Com et fa sentir, això?

És molt bonic. Amb la gira de Bruja vaig retrobar-me amb el públic d’Espanya, perquè durant molt de temps havia fet molts concerts a Amèrica. En aquest retrobament amb Espanya hi havia nenes que m’abraçaven i que m’explicaven que escoltaven la meva música. Eren com petites Mala. El que m’agrada més és quan en els concerts veig les cares de totes aquestes dones que han crescut amb les meves cançons, fins i tot quan no sonaven a les ràdios. No puc ser més feliç.

¿Et reconeixes en artistes més joves com La Zowi?

Sí, i tant! M’encanta perquè la veig superdescarada, com jo. Quan veig gent fresca i sense filtre, em recorda tota aquella escena dels anys 80 plena d’artistes més atrevits, més bojos. M’encanta, La Zowi, m’hi reconec, però és que m’agraden totes. Quan va sortir la Bad Gyal cantant en català vaig dir: «Quina bogeria, sisplau!». Em va encantar, em va volar el cap. Ara estan imparables, i em sento molt orgullosa al veure que es cuiden i que es valoren.

¿Com creus que l’èxit de Rosalía pot influir en artistes més joves?

Tothom busca alguna cosa, i si el que ella anava buscant és això, entenc que deu estar contenta. Però no tothom busca el mateix. El que cal buscar és ser feliç. Creixem amb una idea d’èxit que és molt relativa. Hem de tenir clar que el que hem de buscar és la felicitat, i que això requereix una feinada, una disciplina i uns valors. Però, bé, quan ets jove has de fer el que et doni la gana i ensopegar i fer mil coses.

A propòsit del debat sobre l’apropiació cultural, explicaves que els que heu sortit d’Andalusia havíeu de canviar l’accent per no ser menystinguts.

Respecta i sigues tu mateix, això és el més important. Has de buscar la teva essència, i l’essència de cadascú és única. Per això és ridícul pretendre ser algú que no ets. La lliçó és aquesta. Descobreix-te, estima’t, comparteix-te i pau i amor. A tots els andalusos ens ha passat haver de dissimular una mica l’accent, i sempre amb una connotació rara i negativa. I me n’alegro molt de tot el que ha passat aquest any perquè per fi s’ha pogut parlar del tema, perquè era un tema tabú. Veus, tot té el seu costat positiu.