Maleïdes les guerres, maleïts els que fan possible la guerra
Durant tot aquest any estem parlant molt de la Primera Guerra Mundial. Però hi ha un enfocament que es troba a faltar: el de les conseqüències i responsables de les guerres. En relació a les conseqüències, s’estima que en aquesta guerra hi va haver prop de 10 milions de morts en combat i prop de 20 milions de morts civils, com a conseqüència directa de la guerra o per malalties o malnutrició relacionades amb el conflicte armat. I a aquests cal sumar-hi més de 20 milions de ferits.
Però, fins on arribaria aquest nombre si tenim en compte l’impacte de la guerra a mitjà i llarg termini? Quantes víctimes hem de comptabilitzar sabent que les guerres del futur són conseqüència de les del passat? Només en la Segona Guerra Mundial, van ser entre 60 i 80 milions. Quantes persones han mort, han sigut ferides o han patit malalties o sigut víctimes de qualsevol tipus de violència com a conseqüència del desviament de recursos a la guerra i de la necessitat de reconstrucció posterior? Sens dubte, estem parlant de centenars de milions de víctimes. Aquí hi ha una de les claus: qui decideix fer la guerra no pensa en les seves conseqüències, perquè no es veu a ell mateix o el seu entorn com a possible víctima. No es veu afectat per les conseqüències de la guerra. Els que decideixen enviar els seus exèrcits a la guerra són els principals responsables dels milions de víctimes esmentats i del patiment futur que generarà.
I encara hi ha més. Per què, en un moment determinat, persones normals i corrents decideixen que el millor que poden fer és anar a la guerra a l’altra punta de món, a matar unes altres persones normals i corrents, però vestides amb un altre uniforme? En el context d’aquesta primera Gran Guerra, el nacionalisme va guanyar la partida: el sentiment patriota es va imposar a la raó. Una raó que, en cas de conflicte armat, el que aconsella és fugir, agafar la teva família i tot el que puguis i buscar un lloc en pau on es pugui viure tranquil·lament. Rebutjar la guerra és la resposta més cabal que es pot tenir. Però qui en parla dels que es van negar a anar a la guerra? Qui reconeix el valor dels desertors que, molt intel·ligentment, van abandonar l’absurditat de la guerra, van decidir no convertir-se en assassins legítims, en aclamats criminals amb promeses de reconeixements, medalles i salves si ets mort al front? És cert que els que van a la guerra han sigut manipulats, instrumentalitzats i enganyats, però també és cert que si ningú acceptés anar-hi, no hi hauria guerres. Els que es deixen convèncer per anar a la guerra i agafen una arma i disparen contra altres persones també en són responsables.
Cal afegir també que, fa poc més de cent anys, les potències de l’època van multiplicar els seus pressupostos militars. Exèrcits més nombrosos i preparats, més i més armes letals van fer que esdevingués molt més fàcil començar i lluitar en una llarga guerra. Es va començar una carrera armamentística que no és menys responsable de la guerra que altres factors. Els negociants d’armes, els que aconsegueixen beneficis econòmics de la guerra, van començar un camí que ha arribat fins als nostres dies. Els governs mai han tingut tantes armes al seu abast com ara. Mai hi ha hagut al món un complex militar-industrial amb tant poder. Mai hi ha hagut tantes armes disponibles en mans de milions de militars, preparats per seguir l’ordre de prémer el gallet amb obediència cega. Els que negocien amb armes també són responsables de les guerres.
En tot això em pregunto si podem rectificar, si hem après alguna cosa. Si serem capaços de prendre als nostres governants la potestat de decidir la guerra, si serem capaços de desobeir l’ordre de matar, encara que sigui legal, legítima, avalada majoritàriament i constitueixi un acte molt patriòtic. Si direm no a la guerra, si desertarem, si fugirem o ens rebel·larem contra qui ens ordena que matem algú altre. Si aturarem d’una vegada la producció d’armes i la invenció de nous models encara més mortífers, i si posarem fi al comerç d’armament que acaba col·locant les armes (produïdes a la cantonada de casa) en mans d’algú que pot acabar disparant-les contra nosaltres.
Em pregunto si, quan parlem de la guerra en un futur, ho farem de les seves víctimes, morts, ferits, discapacitats, malalts, orfes i de totes les tragèdies humanes que generen. Pot ser que, si canviem el punt de vista de l’anàlisi de la guerra, si mostrem el patiment que genera i identifiquem els responsables i els que es beneficien de la guerra, siguem capaços de no caure en els mateixos errors del passat. Ja ho hem fet prou vegades.
