Els mals de la judicatura espanyola

BarcelonaEls jutjats de tot l’Estat es preparen per oferir demà la imatge poc freqüent d’una vaga de jutges i fiscals després de setmanes d’aturades parcials. A Barcelona, la jutge degana, Mercè Caso, està entre els que encapçalen la mobilització. I també s’hi ha implicat la presidenta de la secció 10a de l’Audiència, Montserrat Comas. La protesta no es queda a la base de l’escalafó judicial. I encara que les demandes que plantegen al ministeri són les de sempre -més recursos, modernització i millores salarials-, el debat se centra aquest cop en la reclamació de més independència judicial.

En un moment en què els tribunals han sigut arrossegats a l’arena de la batalla política del Procés, aflora més que mai el malestar intern per la politització de la cúpula judicial. Abans, però, irregularitats en l’enjudiciament de la trama Gürtel ja havien posat la llavor. El 2014, el ple de la sala penal de l’Audiència Nacional va apartar del cas, per afinitat amb el PP, la presidenta de la secció segona, Concepción Espejel, que havia modificat dos tribunals per presidir-los ella. També havien provocat tensions el cas dels ERO d’Andalusia i l’afer Blesa, amb polèmiques al voltant dels jutges Mercedes Alaya i Elpidio José Silva, que han denunciat falta d’independència i que, en el segon cas, ha acabat expulsat de la carrera.

Aquestes crisis han minat el prestigi de la justícia i la moral dels membres de la judicatura, que han arribat exhaustos als fracassos internacionals de Pablo Llarena i desastres interns com el de la sentència de la Manada.

D’on ve el problema?

En l’arrel d’aquesta situació -que porta a la vaga fins i tot la conservadora Associació Professional de la Magistratura- hi ha el mètode d’elecció dels dotze membres del Consell General del Poder Judicial que són jutges de carrera. Les associacions accepten que els vuit restants -juristes externs- continuïn sent triats pel Congrés i el Senat, però exigeixen poder votar els professionals. Significaria tornar al sistema del 1978, que el PSOE va canviar perquè el biaix de la carrera configurava un CGPJ massa conservador.

Ho admet Montserrat Comas, portaveu de Jutgesses i Jutges per la Democràcia (JJPD) a Catalunya. “Per això nosaltres defensàvem que les cambres fessin la tria, però el sistema s’ha pervertit. Ara ho decideixen tot tres o quatre persones del PP i el PSOE i les cambres fan de convidades de pedra del repartiment del pastís”, assegura. I tant la magistrada catalana com el valencià Joaquim Bosch i la jutge degana de Barcelona -també de JJPD- creuen que el sistema es pot canviar perquè la professió ja no és tan conservadora, com provaria que la progressista Caso fos escollida degana pels seus companys. “Si depens del vot del col·lectiu has d’actuar amb criteris tècnics”, argumenta. Per a Bosch -que ha publicat el llibre El secuestro de la justicia amb el director d’ Eldiario.es, Ignacio Escolar-, “ja no tenim una judicatura sortida del franquisme, ara els problemes són uns altres, i les decisions del CGPJ han de ser tècniques i no polítiques, per això cal un sistema mixt amb intervenció dels professionals, com a la resta d’Europa”.

Xavier González de Rivera, portaveu de l’Àgora Judicial, nascuda fa poc a Catalunya, en discrepa. “El canvi que proposen no garanteix el resultat que esperen”, adverteix. Per a ell, el “biaix conservador” de la carrera continua sent fort. “El que cal és un canvi de cultura i utilitzar bé el sistema de designació a través de les cambres”, sentencia.

La importància del CGPJ

Tota aquesta controvèrsia pot semblar allunyada de la realitat social, però del CGPJ depèn la designació dels membres del Tribunal Suprem i de les cúpules de l’Audiència Nacional i dels tribunals superiors de justícia: els òrgans que tenen l’última paraula en els casos amb més transcendència. “El prestigi dels 4.700 jutges de l’Estat és malmès per un centenar de càrrecs de la cúpula designats pel CGPJ amb criteris poc objectius i polititzats”, resumeix González de Rivera. En això sí que coincideix amb les associacions principals, que reclamen “un procés més transparent amb criteris objectius basats en els mèrits”.

“Ultradreta” als jutjats

Les veus més dures es troben en analistes externs a la carrera. La ponderació de la degana del Col·legi de l’Advocacia de Barcelona, Maria Eugènia Gay -que dona suport “a les reivindicacions que mantenen jutges i fiscals i que no han trobat resposta” i reclama la “modernització de l’administració de justícia”- contrasta amb el pessimisme del catedràtic Javier Pérez Royo i l’exjutge i advocat Elpidio José Silva. Cap dels dos creuen que servís de res canviar el sistema per triar els membres del CGPJ. Utilitzen les expressions “extrema dreta” i “ultraconservadors” per referir-se a una part encara substancial de la carrera. “La ultradreta viu a la judicatura”, afirma l’exjutge, i proposa que els ciutadans escullin la cúpula del CGPJ. “Seria un sistema semblant al dels Estats Units per elegir els fiscals. Si la ciutadania està capacitada per triar els governs que decideixen les polítiques econòmiques, també pot triar qui marcarà el funcionament de la justícia”, defensa.

L’accés a la carrera

El conservadorisme en la judicatura és relativament normal: ho reconeixen tots els entrevistats. “Un jutge sempre tendeix a l’estabilitat, a la defensa de la norma”, diu Mercè Caso. Però en el cas espanyol és “excessiu”, segons Pérez Royo i Elpidio José Silva. Per a l’exjutge, simplement la judicatura “no ha passat per la Transició, no s’ha integrat a la democràcia”. I el catedràtic posa l’accent en el sistema d’accés a la carrera. “És un sistema exclusivament memorístic, que gairebé només es poden permetre joves els pares dels quals els puguin pagar quatre o cinc anys de no treballar després de llicenciar-se i un preparador particular, que és un magistrat que cobra en negre i del nom del qual depenen les possibilitats del seu aspirant d’obtenir la plaça”, descriu. Està convençut que es tracta d’un “mecanisme pervers d’una societat oligàrquica que busca mantenir l’ statu quo a través del poder judicial”.