Manual de supervivència

BarcelonaL’emocionalitat arrasa la política, i els eslògans, les frases rodones com cops de puny i les píndoles ideològiques en 140 caràcters són més efectius que els diàlegs i els matisos. Amb aquest panorama que compartim els ciutadans de mig món venen dies difícils per al pensament crític i caldrà armar-se per no ser víctimes dels populismes, els dogmatismes i la mentida i evitar sumar-nos a la massa acrítica o al cinisme polític. En les pròximes setmanes la complexitat de la realitat ens interpel·larà a actuar com a ciutadans polítics i només ho podrem fer des de la reflexió i amb una informació veraç i valenta guiada per la llibertat i contra la manipulació. Quan el camí es torna costerut ens cal més que mai un manual de supervivència.

Cap concessió a la violència. El moviment sobiranista no és ni ha sigut violent i la pretensió de fer una amalgama entre independentisme i violència és la pitjor de les trampes per desacreditar un massiu moviment democràtic social i polític. Assimilar independència i terrorisme és l’objectiu d’aquells partits pretesament constitucionalistes que voldrien justificar l’aplicació de la plantilla basca a Catalunya: repressió, prohibició de partits polítics, control dels Mossos, tancament de mitjans de comunicació i altres mètodes d’asfíxia d’aspiracions d’emancipació, que són legítimes perquè són democràtiques i pacífiques. Dit això, a Catalunya avui no es pot descartar que hi hagi provocacions externes al moviment que persegueixin criminalitzar-lo, ni tampoc activistes disposats a fer créixer el grau d’enfrontament amb l’Estat amb mètodes violents, que, captius de la intensitat de les emocions i amb molt poca intel·ligència, cometrien un perillós error que significaria la mort del Procés perquè en reduiria immediatament el suport social i la legitimitat. Cap moviment, tampoc el sobiranisme, està vacunat contra l’existència de radicals.

Respecte a l’adversari.Estem immersos en una llarga marató que només es pot guanyar o perdre a les urnes i, per tant, l’únic instrument legítim és la perseverança, el debat d’idees, la persuasió i la denúncia de la mentida i la propaganda. Malgrat tot. Malgrat la construcció judicial del cop d’estat sense violència o del terrorisme sense terror, en què s’utilitzen les eines de l’Estat amb finalitats partidistes o de repressió de la dissidència intentant confondre perversament activisme i terrorisme.

La importància de les institucions. Es fa imprescindible mantenir àgores de debat com el Parlament i fer una gestió governamental capaç de convèncer els ciutadans de la utilitat de la política per a la seva vida quotidiana. Els països necessiten pressupostos i una gestió acurada dels recursos públics que impedeixi que la manca de gestió actuï com un multiplicador de la desafecció política. Les institucions són fonamentals i la seva preservació i importància està per damunt del nom de les persones que les representen conjunturalment i que han d’actuar per protegir-les.

Respecte al correligionari. Discrepar, dissentir, no és trair. La llibertat no es conjuga bé amb la por. Massa polítics pretenen fer-nos combregar amb rodes de molí tractant l’opinió pública de menor d’edat. La polarització, el greuge, compacta els convençuts, però rebaixa la qualitat democràtica.

Gestionar la indignació.La sentència posarà a prova la maduresa de la societat catalana i dels seus líders polítics i cívics. Indignació, emocionalitat i ràbia hauran de ser canalitzades democràticament si es confirma la condemna. En plena campanya electoral a Espanya es conjuren tots els esperits de la zitzània. La campanya consisteix a fer ressonar tambors d’aplicació del 155, i a base de manipulació es van construint les condicions objectives per a la seva aplicació directa o indirecta.

La resposta necessita que algú amb autoritat la canalitzi, però finalment serà cadascú qui haurà d’interpel·lar-se i saber si està a l’altura de l’embat o, com deia Gandhi, si obeeix la raó última, que no és altra que “la veu de la pròpia consciència”. En paraules del filòsof iranià Ramin Jahanbegloo, articulista nostre, “en la causa col·lectiva de defensa de la condició humana, dels drets i llibertats, quan les conquestes socials i democràtiques cedeixen terreny al discurs de l’odi, a la desigualtat creixent o a la progressiva destrucció del planeta, l’acció no-violenta i la desobediència civil són una obligació moral per recuperar el present i assegurar el futur dels qui encara han de venir”.

Democratitzar les democràcies és feina de tots i requereix pensament propi, civisme i sobretot intel·ligència política i mirada llarga dels representants públics.