Manuel Valls: retratat!
Diumenge a la nit, la segona edició del Quatre gats a TV3 va permetre a l’audiència conèixer Manuel Valls, ex primer ministre de França i possible candidat a l’alcaldia de Barcelona en un futur. Valls no va dir ni que sí ni que no a la pregunta de Ricard Ustrell, però no hi va fer escarafalls.
Com en l’anterior ocasió, el programa va complementar bé l’entrevista del polític amb converses que ajudaven a oferir més matisos del personatge. La primera, amb la il·lustradora Roser Capdevila, la mare de Les Tres Bessones, que despertava la curiositat inicial de l’espectador i era un cop d’efecte per reforçar la relació amb Catalunya del polític francès. El diàleg entre els dos joves francesos i l’entrevista al periodista Enric González van acabar de donar perspectives alternatives molt reveladores de Valls.
Ustrell té una enorme virtut: no es delata ni en l’entonació de les preguntes, ni en la impertinència, ni en les expressions facials. El periodista reserva el protagonisme al convidat. Es limita a fer preguntes curtes, ben dirigides i molt específiques. No exhibeix ni el seu enginy ni la seva gosadia. Ni estratègies per fer caure el convidat en un parany. Ustrell és molt neutre en el tracte i en l’enfocament de la conversa. I això sembla que provoqui cert estat de tranquil·litat o confiança en el convidat, perquè no aixeca la guàrdia, no se sent amb la necessitat d’estar a la defensiva.
El muntatge no incideix tampoc en el protagonisme d’Ustrell. A nivell visual no es potencia en excés l’autoria del format amb plans de reforç innecessaris. La importància rau en la pregunta i en els matisos de la conversa. No comença fent introduccions mirant a càmera, ni justificant l’elecció del convidat. Tampoc dient a l’espectador el lloc on són (biblioteca, museu…). Deixa que la dada aparegui subtilment mentre parlen. A l’audiència se li suposa la sensibilitat i l’atenció suficients per captar-ho.
L’exercici d’anar entrevistant Manuel Valls mentre passejaven en solitari (quin luxe) per les sales del Museu d’Orsay, relacionant les escenes que representaven els quadres amb aspectes de la seva trajectòria política, és d’una habilitat dialèctica lloable i molt televisiva. I utilitzar la història de l’art i la figura artística del seu pare com a bàlsam per, després, entrar en matèria més incisiva va ser subtil però efectiu. Tots aquests elements van fer que Manuel Valls semblés còmode, sobretot perquè alguns dels seus comentaris sobre ell mateix, reflexions polítiques, tarannàs i arrogàncies, el van exposar molt clarament davant de tots els espectadors. Hi va ajudar molt l’exercici d’anar inserint les fotos de Valls en diferents actes polítics amb una gran varietat de partits, que va ser demolidor. L’espectador va poder construir-se a poc a poc la pròpia idea del personatge i dels seus valors amb claredat, sense que l’hi donessin mastegat. Manuel Valls va quedar retratadíssim. Ja m’enteneu.
