El mar Mediterrani, aquell forat informatiu
La pandèmia no ha deixat en segon lloc –ni en tercer, quart o cinquè– què passa al mar Mediterrani. No ho ha fet perquè, abans del covid-19, la crisi que es viu des de fa anys al mar on ens banyem als estius ja estava més que silenciada. El Mediterrani central –també la resta de camins marítims que busquen Europa– s’ha consolidat com un forat informatiu immens. Sense cap operatiu de rescat oficial efectiu i amb les ONG boicotejades –el gran llegat de Matteo Salvini–, la ruta fa temps que es queda sense ulls la major part de dies.
Resultat: ningú pot saber quantes pasteres naufraguen a l’any o quantes persones moren ofegades al mes. Probablement mai ho sabrem i, per tant, parlar de xifres és, directament, absurd. Però hi ha una circumstància que, com a mínim, ens dona pistes de la magnitud real de la tragèdia. Quan ONGs com Proactiva Open Arms inicien una missió, no acostumen a necessitar gaire més de vint-i-quatre hores per localitzar les primeres embarcacions en risc de naufragi. En aquestes missions, que solen durar dues setmanes, es fan diversos rescats, normalment fins que la situació a bord frega el límit i es veuen obligats a tornar –i a ser acceptats– a port.
Davant d’aquest patró, la pregunta neguiteja: què passa quan les ONG no hi són i, com ara mateix, ningú mira?
