Maradona, l’astre i la tempesta

TRENTA ANYS d’addicció a les drogues i d’autodestrucció pública han trinxat la vida de Maradona. El final prematur estava escrit. Tot va ser ràpid, a la seva carrera. El president Josep Lluís Núñez el va vestir de blaugrana amb aquella samarreta de Meyba dels vuitanta i va fer realitat una constant de la història del Barça: el millor del món juga a Barcelona. La turbulència d’aquelles dues temporades anticipava la tempestuosa existència que vindria a continuació: en un cel amenaçador, carregat de núvols, enmig de llamps i trons, de cop apareixia l’astre de la bandera argentina, radiant, brillant, sublim, il·luminant el futbol per recordar-nos que seia a la mateixa taula que Pelé, Di Stéfano i Cruyff, ja fos marcant a porta buida al Bernabéu o amb aquella vaselina impossible al petit Maracaná de Belgrad. Veure’l marxar a Nàpols va ser dur. Veure’l guanyar el Mundial, un somni. El declivi, una tristesa. Que en pau descansis, Diego.