Aires de Xangai
Després d’uns dies d’agenda tancada, tinc un dia lliure per perdre’m per Xangai. Amb el mal dels escriptors, procurant no perdre el fil, camino pels carrers anotant instants per als articles del diari, que són una excusa ideal per anar a tot arreu amb l’antena urbana connectada. Fa moltes nits que dormo fora d’hores i arrossegant un cansament impropi, i segueixo un grup de noies que surten de l’oficina per dinar. Em guien a la planta soterrada d’un edifici que més tard entendré que és un centre comercial, però que hauria jurat que era el vestíbul d’un hotel o l’entrada d'unes oficines. Potser ho era tot alhora. Elles trien un restaurant molt, molt xinès al qual no m’atreveixo a entrar; jo em decanto per un local de poques taules amb un menú a base de fotos que intueixo que m'ajudarà a superar la barrera idiomàtica.
Indico a la cambrera que vull “dim-sums” i “noodles” a través de la carta il·lustrada, però ella m’asseu i m'assenyala una cantonada de la taula que té un codi QR, el nom d’una xarxa wifi i la seva contrasenya corresponent: que ho encarregui per internet, vaja, malgrat que ens separen dos escassos metres. No aconsegueixo fer la comanda i torno a la barra amb la foto; la cambrera, condescendent, em diu amb la mirada que ja ho fa ella i m’indica que són 46 iens. Li trec la Visa i riu: "No tens Wechat?" Pregunto als setze locals de la planta soterrani si puc pagar amb Visa, i tothom em diu que no, així faig via cap al Xangai més antic, i més decrèpit. Circulo pel mateix carrer fins que arribo a unes cases porxades, amb calces i pijames estesos en canyes de bambú prou baixes per pentinar-me el serrell. Els habitatges conviuen amb botigues d’instruments musicals, cucs de seda dissecats i tot de jerseis i abrics de llana, d’aspecte decrèpit però vibrant, que em recorda els carrers del Caire.
I acabo passejant pel Bund, fins que cau la nit i s’encenen els leds de les façanes. Aquell panorama que de dia recordava Manhattan, de nit agafa una dimensió escenogràfica inèdita: els arquitectes i enginyers de Xangai s’han posat d’acord per encendre tots els llums a la mateixa hora, triar gammes de colors similars i animar la nit amb pampallugues simultànies. Els gratacels que a Amèrica competien per tenir imatges singulars i destacar sempre uns sobre els altres, a Xangai s’han construït amb una consciència de conjunt molt més modesta però eficaç. Que era una còpia? Potser originalment sí, però el panorama il·luminat reinventa el clàssic.
Sovint des de la tribuna occidental es critiquen les ciutats xineses perquè no han sabut mantenir el patrimoni, perquè s’han construït al voltant de les grans fàbriques de cotxes o de mòbils que ens venen les marques americanes o perquè es considera que el seu règim comunista no és prou fidel al model teòric. Però Xangai és una ciutat feta de fragments interessantíssims, paisatges molt diversos, i unes densitats envejables sense cap sensació de congestió. Els fets indiquen que Xangai s’ha sabut sobreposar al seu passat colonial i, fent homenatge a la perspicaç Jane Jacobs, ha sabut crear una classe mitjana que va a tot arreu en metro, en vehicle elèctric o en moto sense casc.
Diu el físic que va crear els informes PISA, Andreas Schleicher, que a la Xina el segment inferior del 10% té una capacitat lectora superior a la mitjana dels països de l'OCDE, i similar a la del 10% dels estudiants més rics dels Estats Units. Aparentment els alumnes xinesos han comprès que un no neix ensenyat o divinament dotat per a l’estudi. És l’esforç de l’alumne i l’ajuda i l’orientació adequada dels mestres el que pot, i així ho demostren les dades, fer progressar els alumnes en aptituds tan diverses com la lectura, les matemàtiques o les ciències. A les ciutats els passa una mica el mateix: n’hi ha que neixen afavorides per una història o una geografia excepcionals, però que sense constància, s’acomoden i moren d’èxit, incapaces d’obrir-se a nous projectes, acollir més gent o adaptar-se als canvis disruptius que capgiren el món de tant en tant.
Tornant de Xangai, les meves filles em pregunten pel viatge. Els explico l’anècdota de la tecnologia i de la roba penjada, però prometo que quan siguin grans hi anirem juntes: a veure si elles, tan joves i deliciosament lliures de prejudicis, m’ajuden a desxifrar aquesta ciutat forjada pel fortíssim sentit col·lectiu, inèdit a les latituds europees o nord-americanes. En torno expectant, perquè malgrat que no és el meu món, hi reconec valors que voldria importar al context mediterrani. No són les pampallugues, ni els mòbils: és el misteri d’una ciutat que ha prosperat amb els seus habitants en poc més de cinquanta anys. Ignorar-ne les causes, és perdre coneixements per fer front als reptes urbans de ciutats acomodades com Barcelona o societats dramàticament urbanitzades com l'Índia o el Brasil.