Robin Hood a l'inrevés
Teresiana i escriptoraDes de la meva perspectiva diària amb persones sense sostre, d'una banda, i amb els meus veïns i coneguts del Raval i Ciutat Vella, de l'altra, i per les nombroses situacions de què sovint hem de parlar a la xarxa d'associacions del tercer sector, arribo a la conclusió que l'habitatge és en aquest moment potser el més greu dels problemes fonamentals de les persones del nostre país. I, concretament, a Barcelona. Fins i tot m'atreviria a resumir en tres les causes de l'increment de les dificultats al voltant d'aquest dret fonamental, vulnerat dia rere dia i cada vegada més. Són, entre moltes altres, la pujada desorbitada del preu de lloguer de l'habitatge; la precarietat laboral i l'atur, que porten una gran quantitat de famílies a passar de la classe mitjana a l'angoixa de no arribar a final de mes i a situar-se al llindar de la pobresa, en una situació que porta sovint a l'endeutament, l'impagament i el desnonament; i la presència creixent de dos tipus de pisos al Raval, a Ciutat Vella i a la Barceloneta: els narcopisos i els pisos de turisme de cap de setmana.
Una de les conseqüències d'aquest greu problema és l'augment dels "okupes". En un estudi de la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca s'ha calculat que un 73% de les famílies que han ocupat un habitatge a la ciutat ho han fet després de l'any passat, i que un 29% havien patit un desnonament prèviament perquè no podien pagar el lloguer on vivien o perquè no els havien renovat els "contractes de lloguer socials".
Analitzaré els tres problemes no des de cap estudi estadístic ni amb cap fonamentació teòrica, sinó només partint de la meva experiència diària en l'ambient en què visc i convisc.
La pujada dels lloguers. Fa unes setmanes, a la manifestació del Raval en protesta per tots aquests problemes relatius a l'habitatge al barri, vaig recordar la frase d'un amic i veí: "Ara són els rics que venen a robar-nos als pobres". Sí, vaig pensar, Robin Hood a l'inrevés. En un moment determinat de la marxa em vaig acostar als mossos d'esquadra que amb les seves motos tancaven el seguici i els vaig dir que m'unia a la manifestació perquè aquella gent tenia tota la raó de protestar: el problema de l'habitatge és un dels més greus que afecten les classes pobres i mitjanes. Un d'ells em va respondre que tampoc sabia què faria amb la pujada que li havia anunciat l'amo del seu pis de lloguer. I és que aquest liberalisme econòmic fa que el dret fonamental a tenir un habitatge digne es vegi vulnerat per la manca d'una legislació que reguli els preus dels lloguers, que queden a mercè dels propietaris i de les immobiliàries.
La precarietat laboral i l'atur. Ni sóc psicòloga ni necessito ser-ho per veure al meu voltant un augment de la població amb problemes mentals derivats de situacions d'angoixa. S'ha acabat la seguretat laboral, la que permetia contractes indefinits que asseguraven d'alguna manera el manteniment de la població treballadora, amb un nivell més o menys passable de vida per al treballador i la seva família. Això en una immensa majoria de casos ja no es dona i els contractes són cada vegada més insegurs. I amb la inseguretat, l'angoixa, les depressions, el recurs de la beguda o les drogues... Pot semblar que exagero en la meva pintura realista, però dia rere dia palpo aquesta realitat. Una realitat que afecta molts joves dels que anomenem 'ni-nis'. Ni estudien ni treballen, i acaben o d'okupes o al carrer.
L'augment dels narcopisos i del turisme barat. Al meu barri, al Raval, aquests fenòmens han augmentat a un ritme alarmant aquest últim any. Deixant de banda la quantitat de problemes de convivència que han creat en els últims mesos, els pisos comprats a correcuita i pagats al comptat per alguns poderosos estan desplaçant famílies o gent gran a qui –amb el pretext de fer reformes– se'ls dona l'opció de quedar-se al pis pagant-ne el doble o bé anar-se'n. La majoria ha d'optar per anar-se'n, i no perquè vulguin sinó perquè no els queda més remei.
Que un pis es destini a la droga repercuteix en la convivència i fa que al barri es produeixi una regressió a aquells anys noranta que van deixar tantes i tantes víctimes. Que un pis es destini al turisme barat o de cap de setmana, sense ser tan greu, dona lloc un desplaçament que afecta moltes famílies i va canviant a poc a poc la fesomia d'un barri que en els últims anys havia aconseguit moltes millores en la convivència, la relació veïnal i la cultura.
Pot semblar una radiografia molt negativa, però la meva experiència diària no em porta a les estadístiques ni als percentatges i sí a acompanyar tragèdies, llàgrimes i dolor col·lectiu. I no m'ha consolat, en una reunió que vam mantenir a Madrid diferents "hospitals de campanya" de les grans ciutats, comprovar que el problema és generalitzat.