Ningú se’n sortirà sol
Dues psicòlogues de llarga trajectòria, Montserrat Moreno i Genoveva Sastre, que fa anys que investiguen com es configuren els nostres processos emocionals i mentals, acaben de publicar un llibre que ens pot aportar eines cabdals per abordar els difícils temps presents. Por qué vemos dinosaurios en las nubes és una síntesi de les seves troballes. I què ens diuen, que ens pugui ser útil ara, més enllà del debat acadèmic apassionant sobre el funcionament del cervell i del nostre psiquisme? Doncs, al meu entendre, dues veritats fonamentals, d’aquelles que, en part per raons vinculades al predomini del pensament androcèntric i al tipus de societat en què vivim, queden sempre amagades, i això ens porta a cometre, com a societat, errors garrafals.
La primera qüestió que cal retenir és la importància de les sensacions i emocions en la construcció de la nostra mentalitat. La cultura occidental ha menystingut aquesta font de coneixement, l’ha considerat inferior, molt per sota de les idees i de la raó abstracta. Sentiments, sensacions i emocions han estat vistos com elements febles, confusos, propis de dones, indignes de savis i pensadors, dels quals s’esperava que fossin capaços de situar-se per damunt de les vivències per dir-nos alguna cosa interessant. I aquest punt de vista ha tingut conseqüències nefastes, visibles en els models educatius vigents; malgrat que fa anys que se’n parla, l’educació emocional no forma part dels currículums oficials. No eduquem per a l’empatia, la cura, la tendresa, la sensibilitat; fins i tot l’educació artística és habitualment una maria amb poca o nul·la presència a les escoles. No eduquem per a la solidaritat, el civisme, la cooperació; ni tan sols eduquem per a la democràcia. Recordeu el trist trajecte d’aquella matèria que ho intentava, l’educació per a la ciutadania, bescantada com si es tractés d’una voluntat d’adoctrinar!
Les sensacions, ens diuen Moreno i Sastre, són a la base de la capacitat mateixa de viure, molt abans que apareguessin les idees, perquè sense les sensacions i les emocions no coneixeríem el nostre entorn, no ens hi podríem adaptar. Les autores es basen en els treballs d’una científica prou coneguda, Lynn Margulis, que a partir de l’estudi dels primers bacteris i de la seva forma de reproduir-se va mostrar com van progressar fins a originar el desenvolupament de tota la vida damunt el planeta, tal com ara la coneixem. Quin tret va permetre aquest desenvolupament extraordinari? Una forma de reproduir-se que implicava la cooperació, el traspàs de les habilitats adquirides d’uns bacteris als altres, de manera que fos possible la màxima adaptació al medi i alhora l’evolució. Res de competir, doncs. Res d’èxit aïllat, res de comportament insolidari, d’actuació individual. Una extraordinària disciplina de grup, que podem observar també en molts insectes, en el preciós vol dels estornells, en la interrelació d’arbres i plantes. Una cooperació de grup que ha creat la meravellosa natura que coneixem i que nosaltres estem destruint sistemàticament.
L’estrany temps que vivim ens posa a prova i revela també les febleses de la nostra forma de viure, els errors que cometem com a éssers socials. Una de les moltes disfuncions que es manifesten és el descens tan evident del nivell de civisme, de disciplina col·lectiva, d’empatia social. L’hem vist a bastament durant mesos, i encara fa pocs dies, en les alegries i trobades de les festes. El seguirem veient en la resistència a vacunar-se, en la persistència de comportaments clarament antisocials i negacionistes, en les protestes de tants empresaris que consideren que ningú els ha d’impedir seguir amb la seva activitat, així s’ensorri el món. Actituds que, com s’ha comentat, contrasten fortament amb les seguides en altres cultures, molt més imbuïdes del respecte al bé comú, sigui de grat o per força.
La democràcia pot aparèixer quan les persones deixen de ser súbdits i es converteixen en ciutadans, és a dir, en éssers conscients que no solament es fan càrrec dels seus interessos, sinó també dels de la comunitat, i actuen amb criteris altruistes. Però no hem arribat encara a aquest estadi; les bases ideològiques del capitalisme ens han fet oblidar que la vida sobre la terra només és possible a partir de la cooperació, el respecte i la generositat entre les persones i no de l’enfrontament i el conflicte, que és la cooperació el que ha permès als éssers vius arribar on són, i que si ho ignorem ens podem destruir. És urgent educar d’una altra manera, tornar a posar el bé comú per damunt de qualsevol altre interès; per damunt, si cal, de la nostra llibertat individual, i no perquè ens hi obliguin, sinó perquè hem entès que ningú se’n sortirà sol, que la nostra mateixa llibertat ens ve de les normes col·lectives.
