La salut de la nostra convivència

Per raons molt diverses, els darrers temps han posat a prova la nostra convivència, la salut de la nostra societat. Una salut social que, més enllà de les persones, ens parla del conjunt, i depèn en gran part de la cohesió, de la capacitat de la ciutadania per compartir valors, punts de referència i projectes, i d’empènyer en una mateixa direcció. Quan això falla, l’energia col·lectiva es desgasta en conflictes interns i pot acabar en fractures. Alhora, però, cal ser conscients que una cohesió excessiva, un acord sense fissures, pot ser també un fre a la innovació, un motiu d’estancament. Com en tot, es necessita un cert equilibri.

El 2021 començarà amb una nova cita electoral i una campanya que tendirà a emfasitzar les opinions enfrontades. Però, al marge de la batalla política, ¿és Catalunya una societat fragmentada, com hem temut en molts moments, o manté prou vincles per fer la convivència relaxada, amb un grau acceptable de divergències?

Hi ha ara molts elements en la vida pública que apunten a una forta polarització: si jutgem a partir de l’agror dels debats parlamentaris catalans, i encara més dels espanyols, sembla que la tensió hagi d’esclatar d’un moment a l’altre, i destruir unes institucions construïdes amb tant d’esforç. A les xarxes socials, l’insult i la intransigència predominen sobre tot tipus d’acords. Si comparem diaris i tertúlies radiofòniques o televisives, el mal rotllo i la discrepància semblen reflectir una societat a punt de trencar-se en mil bocins, cosa que crea, en aquest moment pandèmic, més incertesa i angoixa.

Per sort, algú s’ha posat a estudiar seriosament la cohesió social a Catalunya i els resultats obtinguts ens retornen un altra imatge. Dos treballs recents i complementaris ens en diuen alguna cosa. D’una banda, l’Informe sobre la cohesió social a la Catalunya del segle XXI, un llibre col·lectiu dirigit per Salvador Cardús, que analitza els diversos elements de disgregació i conflicte. De l’altra, una enquesta sobre polarització i convivència realitzada per l’ICIP.

El primer assenyala quins són els elements que amenacen ara la cohesió; mostra que s’ha afeblit respecte de la que existia a principis del segle actual, però que segueix sent relativament forta, fins al punt que no seria adequat parlar d’una fractura. Els factors que amenacen la convivència són diversos: l’existència d’una immigració que, a causa de la situació econòmica, té dificultats per inserir-se en la societat catalana amb certa normalitat; les conseqüències de la brutal crisi iniciada a finals del 2008 i les desigualtats que va generar; la polarització política que s’ha produït en els darrers anys i que ha fet témer trencaments profunds. Un diagnòstic que mostra que el perill d’enfrontaments greus existeix, però, alhora, que el nivell de convivència és encara prou elevat.

L’enquesta sobre polarització mesura, justament, aquest darrer aspecte i ens en dona detalls bastant precisos que mostren que, efectivament, la convivència és relativament bona i que es troba en nivells una mica per damunt dels que s’han pogut mesurar en els països del nostre entorn. Vegem algunes dades: el 46,9% de les persones enquestades avaluen en més d’un 7 sobre 10 la convivència a Catalunya, i un 56,8% també donen aquesta nota en relació a la convivència al municipi. Hi ha, però, una lleugera baixada en comparació amb el 2018, i la bretxa entre els que es consideren sobretot catalans i sobretot espanyols tendeix a augmentar: aquests darrers són els que tenen una percepció més negativa, vinculada a la sensació d’amenaça respecte de la seva forma de vida. Però la nota segueix sent alta, no indica un malestar generalitzat. I, sobretot, mostra un fenomen conegut: es valora més la convivència al propi municipi, que és un lloc del qual es té més informació directa, que en el conjunt de Catalunya, de percepció més difosa, més condicionada per informacions indirectes.

Valorar millor la convivència propera que la general denota que el discurs públic està donant una versió més crispada de la situació de la que la ciutadania percep realment; és a dir, que els possibles conflictes no són tan freqüents ni greus com els pinten els mitjans de comunicació que, per cridar l’atenció, sovint exageren els problemes.

L’enquesta ens informa també d’altres fets interessants: l’independentisme és la qüestió que més polaritza, però els pols que marca tenen poca relació amb les opinions en altres qüestions socials, com la immigració; i les posicions extremes en relació a l’independentisme, sigui a favor o en contra, no fan disminuir la confiança en les persones. Una gran majoria, el 78,7%, es decanta per la negociació amb Espanya; només un 11,5% és partidari d’una acció unilateral de Catalunya, i un 5,3% d’una acció dura d’Espanya. Tot apunta, doncs, que seguim sent un poble negociador, i, malgrat tot, bastant ben avingut.