Quina Barcelona per al 2050?
Barcelona 2050. Reptes emergents per a un futur sostenible és el títol del documental que s’acaba d’estrenar produït per Mediapro i dirigit per Joan Úbeda a partir de la idea original de Maria Sisternas, arquitecta i col·laboradora en aquest diari. El documental, disponible a TV3 a la carta, és impecable des del punt de vista de la producció i realització: la fotografia, les imatges i els talls de les persones entrevistades (en les quals m’incloc) estan fets amb molta cura i sentit estètic. Es tracta d’un reportatge àgil i dinàmic, amb moltes idees i reflexions, que formula les següents preguntes clau: com ser una metròpoli competitiva i alhora cohesionada? Com fer front a l’escassetat d’habitatge assequible? Com aconseguir una aglomeració urbana més sostenible? Com assolir una governança metropolitana més eficient? A partir dels elements que sorgeixen al reportatge, plantejo algunes reflexions crítiques.
Des de fa uns anys els agents econòmics de la ciutat de Barcelona reclamen una nova visió, un nou projecte, una ambició (paraula que es repeteix al documental), que superi els límits de la ciutat de Barcelona i es faci en clau metropolitana. Aquesta demanda s’ha reforçat arran de la situació de pandèmia i les conseqüències econòmiques per a la ciutat. Una de les qüestions principals per poder fer realitat aquesta visió és arribar a un consens per fixar els projectes prioritaris per al conjunt de la regió metropolitana de Barcelona. Tanmateix, els projectes que són reivindicats no deixen de ser centrats en la ciutat de Barcelona i el seu entorn més immediat: la Zona Franca, la Sagrera, el Bon Pastor, les Tres Xemeneies i el front del Besòs. Tots ells són projectes determinants, però ¿i si mirem una mica més enllà, al Vallès, al Maresme o al Baix Llobregat? Quins són aquells projectes que necessiten una empenta i que poden ajudar a vertebrar el territori en un entorn que és metropolità però més allunyat de Barcelona? Sovint s’evoca Cerdà i l’enderrocament de les muralles medievals de la ciutat, que van facilitar el creixement de Barcelona. No obstant, sembla que les muralles més invisibles i més difícils d’enderrocar, les mentals, encara estiguin presents en el discurs. Cal mirar més enllà de la ciutat central i entendre la regió metropolitana com un conjunt de pobles i ciutats interrelacionades entre elles, amb diverses funcions, totes elles necessàries.
En aquest sentit, des de l’associació del Pla Estratègic Metropolità de Barcelona s’està treballant per arribar a un pacte a l’escala de la regió metropolitana, és a dir, aquella que agrupa 4,7 milions d’habitants i 164 municipis. Aquesta és l’escala de la mobilitat i del mercat laboral, que agrupa ciutats que no són presents a l’Àrea Metropolitana de Barcelona, com Terrassa, Sabadell, Granollers, Mataró, Martorell, Vilafranca del Penedès o Vilanova i la Geltrú. Teixir aliances entre aquests municipis i en relació al conjunt de Barcelona, com també pensar en la millora de la seva governança, és un dels objectius del Pla.
Per poder crear aquest consens, cal incloure l’opinió de persones provinents del món empresarial, de la cultura, la tecnologia i l’acadèmia, però també les veus institucionals, associatives i dels moviments socials. Aconseguir una pluralitat de veus, encara que això signifiqui fer més difícil el consens, és indispensable. Tal com afirma l’urbanista francès Jean-Louis Missika, “sense ciutadans no hi ha ciutat”. A la Barcelona del 2050, aquests ciutadans amb capacitat de dur a terme els projectes seran els meus fills i nebots: a ells i elles cal incloure'ls especialment en la construcció de propostes per al futur d’aquesta metròpoli.
