Marta Cascales: «El piano també té la capacitat de ‘cantar’ i de ‘parlar’»

BarcelonaLa pianista Marta Cascales (Barcelona, 1992), formada al Taller de Músics i exploradora de mena, ha tret a la llum en ple confinament el disc Anoche, publicat pel segell nord-americà Sonder House. Hi aplega composicions instrumentals que es mouen entre el classicisme i la contemporaneïtat, i que s’adiuen amb el caràcter introspectiu però alhora molt expressiu d’una pianista que ha passat el confinament “a casa”, al barri de Sant Andreu. “Soc una persona que no pot estar a casa perquè sempre necessita sortir, però sorprenentment em vaig adaptar bé al confinament”, recorda la pianista.

¿El disc Anoche

Ho sento bastant així, sí. L’anterior EP, de fa dos anys, tenia un punt més acadèmic, perquè en aquell moment encara estava estudiant composició, i potser no era personal com Anoche, que és una culminació de bastants anys investigant en el llenguatge pianístic.

¿Vuelvo i Contigo són els temes clau del disc? VuelvoContigo

Vuelvo és una peça que sento molt meva perquè és com una traducció en música d’un fet important en la meva vida. I Contigo va ser un punt d’inflexió perquè va ser la primera vegada que vaig investigar el procés de composició agafant una lletra d’un cançó i utilitzant-la per crear una nova melodia. Darrere de Contigo hi ha la lletra de Me quedo contigo de Los Chunguitos. La vaig redescobrir a través de la interpretació de la Rosalía als premis Goya. Aquell mateix matí havia estat improvisant al piano unes melodies i a la nit, després de veure l’actuació, que em va impactar molt també per la posada en escena i la sonoritat, vaig anar corrent al piano i em va venir la idea d’agafar-ne la lletra i començar a fer melodies. Vaig adonar-me que el piano tenia també aquesta capacitat de cantar i de parlar.

¿Has pensat mai en incorporar cantants a la teva música?

Sí, i de fet vull començar a explorar aquesta possibilitat. Tinc projectes futurs en els quals apareixen cantants, que ja aniré revelant. Sí.

Per què has triat la versió de Lágrimas negras

Va ser la cançó desencadenant de l’àlbum. És la primera que vaig reinterpretar, i em va portar a Contigo. A Lágrimas negras la melodia no la cantava, sinó que la tocava amb el piano, i ja vaig intuir que el piano podia cantar i parlar. Això em va portar a Contigo. M’agrada començar així, amb una cosa familiar però tocada diferent.

Expliques que la inspiració del tema Albura

Sí, Los limpiadores de estrellas, un conte de Cortázar que em va ensenyar el meu pare. Em va sorprendre molt. Explica que hi ha una societat que té la idea de netejar totes les estrelles de l'univers perquè considera que estaven brutes i que havien perdut la brillantor amb el pas del temps. Comencen a netejar les estrelles i es crea un caos sideral perquè de sobte hi ha una altra estrella que brilla més que el sol i ja no se sap què és el sol, què és la lluna... Ells segueixen amb la missió, que era aconseguir el cel perfecte, i segueixen netejant les estrelles, fins que arriba un moment que estan a punt de netejar l'última estrella, que és Nausicaa, i quan la netegen i pensen que han assolit la missió, el que passa és que hi ha tanta tanta llum a l'univers, que la nit desapareix i és tot blanc. Per això és diu Albura, la peça. Vaig voler recrear aquesta sensació. Són uns acords que van evolucionant progressivament, i el tempo també va augmentant progressivament. Volia aconseguir aquesta perfecció fins a arribar al desenllaç tràgic de fer desaparèixer la nit. El tema està gravat amb un piano de cua fins a l'última secció, que està feta amb un piano vertical amb sordina, i llavors hi ha el canvi radical que per a mi és com quan estan a punt d'aconseguir el cel perfecte i la nit desapareix. Hi ha un punt a la peça en què es veu perfectament, perquè sonorament hi ha un canvi molt brusc.

Deus tenir ganes de fer concerts per tocar aquestes peces.

Sí. Amb la pandèmia se m'han cancel·lat concerts i ara també soc en un punt que no sé com evolucionarà tot. Pots planejar, però fins a un punt. És un moment de transició, i a veure com ho gestiono.

Has fet residències artístiques a Califòrnia, Itàlia i el Japó. ¿Has pensat en instal·lar-te fora?

Instal·lar-me fora no, perquè m’agrada tenir com a base Barcelona, però sí que viatjo bastant. Aquest estiu havia d’anar a Los Angeles a presentar l’àlbum i a fer-hi una residència. Com que la meva discogràfica és de Nova York, també tenim pendent el concert de presentació, que de moment no té data perquè les coses estan com estan.

¿Aquests mesos has pogut escoltar música a casa? ¿I compondre'n?

Compondre, no n’he compost gaire. És curiós. N’he parlat amb altres companys artistes. Semblava el moment perfecte per compondre, però alhora he tingut una sensació estranya i m'ha faltat aquesta inspiració. No han sigut els mesos més inspirats.

¿I escoltar música sí?

Sí, però com sempre.