La maleïda divisió entre ciències i lletres

Hi ha un grapat de preguntes que cada cop m’obsessionen més: en quina mesura el nostre sentit de la bellesa podria tenir el seu origen en la selecció sexual que observem en els animals, i que en els ocells genera plomatges i cants captivadors? En quin grau és possible que el cant de les balenes atresori les claus de l’origen de l’art? Què pensaven i sentien els nostres avantpassats quan creaven les pintures rupestres, i en què s’assembla al que pensen i senten els artistes d’avui? Quan els dofins salvatges juguen a fer bombolles d’aire dins l’aigua, o a passar-se una branca els uns als altres, ¿veuen harmonia en els moviments coordinats dels seus cossos? Quan un dofí mira la llum filtrant-se sota el mar, o el firmament nocturn sobre l’oceà, ¿és capaç de sentir admiració? Els ximpanzés que viuen en institucions humanes i es queden bocabadats davant la televisió o passant les pàgines d’un conte il·lustrat, ¿entenen el que és una història de ficció? ¿I com influeix l’apreciació estètica que nosaltres sentim per diferents espècies animals en el desig d’explotar-les, la decisió de deixar-les extingir o la voluntat de defensar-les?

Tanmateix, en la recerca de respostes em trobo amb un problema: les ciències tenen els coneixements necessaris per oferir-ne una meitat, mentre que les humanitats i les arts tenen l’altra. Però aquests coneixements no encaixen entre ells com peces d’un trencaclosques, perquè en cada disciplina es pensa, es fa recerca i s’escriu de manera diferent. Mètodes i perspectives són uns altres, i els intents de diàleg s’omplen fàcilment de malentesos. No n’hi ha prou llegint biòlegs i teòrics de l’estètica: entre els coneixements dels uns i dels altres queda un espai de desencaixament, un terra de ningú que trenca en dos el nostre sistema de coneixement i els campus de la majoria d’universitats.

Les meves preguntes sobre estètica no són les úniques que cauen al bell mig de la divisió entre ciències i lletres. Pensem en els orígens de l’ètica, per exemple. ¿Com va ser el pas de sentir compassió i altres emocions morals a desenvolupar reflexions ètiques i normes pactades dins d’una comunitat? Per esbrinar-ho ens cal estudiar l’evolució de la nostra espècie, però ens cal també entendre l’anàlisi de l’ètica que va fer Kant. Necessitem observar els comportaments protomorals dels bonobos i els elefants, però alhora hem de llegir les reflexions de Mary Wollstonecraft sobre els drets humans i el feminisme, i l’anàlisi de Hannah Arendt sobre el mal.

I què me’n dieu de l’origen de la llibertat, que és la clau tant de l’ètica com de l’estètica? La llibertat és aquest estrany fenomen que ens permet criticar la nostra natura i rebel·lar-nos contra ella, ja sigui usant anticonceptius o avergonyint-nos de la violència humana. Però com és capaç l’evolució de generar llibertat, de permetre’ns dubtar, de deixar-nos triar? En certa mesura, la llibertat és el pas de la natura a la cultura, i, per tant, no hi ha altra manera d’estudiar-la que apropar ciències i lletres. I, finalment, la pregunta més difícil de totes: com saber si l’evolució, l’algoritme de variació, selecció i herència, s’aplica només als organismes o també a les idees? Com saber si natura i cultura estan més íntimament relacionades del que semblaria d’entrada?

El que m’amoïna és que hem instaurat la divisió entre ciències i lletres amb tanta força que ens dificultem a nosaltres mateixos trobar respostes a algunes de les preguntes fonamentals. En desenvolupar uns mètodes i llenguatges per estudiar la natura, i uns altres mètodes i llenguatges per estudiar la humanitat, i ensenyar-los en facultats diferents per formar professionals cada cop més especialitzats, hem generat un abisme entre els dos tipus de coneixements. La divisió entre ciències i lletres no deixa de ser la traducció en els nostres campus del dualisme metafísic entre el cos i l’ànima, entesos com a regnes autònoms, cadascun governat per lleis diferents. Però les preguntes més importants que ens podem fer sobre nosaltres mateixos es plantegen com a ponts que superen el dualisme amb una visió integradora. És en els vincles entre cos i esperit, entre natura i cultura, entre l’ésser humà i els altres animals, on hi ha les claus per entendre el que som. Em pregunto si separar ciències i lletres va ser una estratègia inconscient per dificultar-nos trobar les respostes; em pregunto si encara no tenim prou valor per voler saber el que som. Però no hi ha altra manera d’avançar que no sigui apropant les dues meitats en les quals hem dividit el coneixement.