'Martin Eden', la vida tràgica d'un escriptor 'rock star'
Pietro Marcello i Maurizio Braucci adapten magistralment el llibre semiautobiogràfic de Jack London
BarcelonaQuan Pietro Marcello tenia 20 anys, el seu amic Maurizio Braucci va regalar-li una novel·la de Jack London que no coneixia sobre un mariner que s'acaba convertint en escriptor d'èxit. “Llegeix això. És la nostra història”, va dir-li. Més de dues dècades després, els dos amics han escrit un guió adaptant el llibre i Marcello ha dirigit un film que ha triomfat al Festival de Sevilla, ha guanyat la Copi Volpi al millor actor (un extraordinari Luca Marinelli) de la Mostra de Venècia i, per damunt de tot, s'ha endut l'ovació de la crítica internacional per la seva intensitat i bellesa.
Martin Eden ja tenia una adaptació del 1942 amb Glenn Ford que adoptava la forma d'un film d'aventures, però la versió de Marcello, que es va estrenar divendres, abraça l'autèntica dimensió tràgica del llibre. London el va escriure amb 33 anys mentre navegava pel Pacífic amb un quetx; ja era un escriptor famós gràcies a obres com La crida del bosc o Ullal blanc i va bolcar en la novel·la tant les frustracions que va viure mentre intentava guanyar-se la vida quan volia convertir-se en escriptor com el desencant que li va provocar després l'èxit literari. És la seva novel·la més autobiogràfica, tot i que ell, socialista convençut, no s'identificava amb l'individualisme nietzschià del protagonista.
Tampoc Marcello i Braucci, que amb allò d'“és la nostra història” és referien més a la primera part del llibre, quan el protagonista descobreix i, en paral·lel, s'enamora d'una jove burgesa i de la cultura i decideix convertir-se en escriptor amb l'esperança que la literatura li canviï la vida. I ho farà, però no quan i com ell espera. “Martin Eden és la història de tots els joves que han cregut en la cultura com a instrument d'emancipació, una novel·la d'iniciació i generacional, una de les millors del segle XX –apunta Braucci–. Per al Pietro, per a mi i per a molta gent és una lectura juvenil clau, però també una gran reflexió sobre la condició humana”.
D'Oakland a Nàpols
Braucci i Marcello es van tancar en una masia per escriure el guió i de seguida es van adonar que no calia seguir la novel·la al peu de la lletra, així que van traslladar la història a la seva pròpia ciutat: Nàpols. “Martin Eden és una història de Jack London però el personatge també és un arquetip universal, el de l'home pobre que es fa artista i perd la connexió amb la realitat –explica Marcello–. I aquesta figura me la puc imaginar tant a l'Oakland del llibre com a Nàpols, Marsella o Cadis, per què no? En realitat és una pel·lícula sobre la passió, és molt llatina”.
La pel·lícula també es pren una altra llicència més subtil: situar l'acció en l'època de la novel·la, principis del segle XX, però anar introduint petits anacronismes que la fan avançar i retrocedir en el segle. “Això és perquè vam concloure que la novel·la era una gran profecia del segle XX, perquè a través de la seva visió de la cultura i la política avança tots els temes importants del segle –diu Braucci–. Així que vam decidir fer una pel·lícula sobre el segle XX, però un segle XX somiat, no rigorós”. Aquesta fascinació pel segle XX recorda la d'altres cineastes italians com Bertolucci a Novecento o Marco Tullio Giordana a La millor joventut. “Això és perquè Itàlia és un país que neix el 1861 i el segle XX és l'únic en què existeix la cultura italiana, que va assumir l'objectiu de crear una identitat italiana igual que la cultura russa durant el segle XIX”.
Si a London el frustrava que els seus lectors veiessin el protagonista de Martin Eden com un heroi, Marcello també ha sentit la necessitat d'assenyalar-lo com un “heroi negatiu” i desmarcar-se'n. “És una víctima del seu èxit, quan finalment el publiquen es converteix en una rock star i traeix els de la seva classe. Per això al principi introdueixo les imatges d'arxiu de l'anarquista Errico Malatesta, que equivaldria al vostre Durruti i és el punt de vista amb qui jo m'identifico”, matisa el director, que en l'anterior Bella i perduda (2015) ja es movia entre el documental i la faula somiada, en un estil no gaire llunyà del de l'altra gran cineasta italiana del moment, Alice Rohrwacher. “Deu ser perquè l'Alice i jo vam créixer junts i tenim les mateixes influències –diu Marcello–. En realitat jo sempre faig la mateixa pel·lícula, des de La boca del llop fins a Martin Eden”.