Alguns marxen i Seat es queda

EconomistaEl trasllat de seus empresarials fora de Catalunya després del referèndum de l’1-O no es pot considerar en cap cas positiu perquè en el futur les seus operatives (els serveis centrals) es podrien traslladar allà on hi ha la seu social (amb la pèrdua de llocs de treball qualificats que això comportaria) i perquè, de fet, el trasllat és una mostra de desarrelament, per molt que es digui que es tracta de decisions tàctiques i que potser un dia tornaran. Quan tornin en parlarem.

Estilitzant molt les motivacions de la fuga de seus, les podem classificar en dues grans categories: les relatives als mercats i les que tenen un rerefons polític. Comencem pels mercats. La raó més òbvia i coneguda és l’amenaça de boicot comercial, és a dir, que els clients deixin de comprar els productes, siguin béns, siguin serveis, pel fet que provenen d’una empresa catalana o, més ben dit, d’un territori que s’interpreta com a enemic d’Espanya. La dimensió del risc econòmic que a una empresa se li redueixin les vendes o que es produeixi una fuga de dipòsits bancaris dependrà de la seva exposició al mercat espanyol. És diferent dependre’n en un 5% que dependre’n en un 50%. Una altra raó econòmica poderosa es refereix als mercats de capitals, en el sentit que tenir accions d’una empresa catalana o, senzillament, associar-se en els negocis amb empreses catalanes es pot considerar arriscat, indesitjable o tot alhora. Afirmar l’espanyolitat amb un canvi de seu serà un antídot per preservar el valor de les accions i mantenir intacte l’accés al finançament extern. Un tercer element que adduïen les empreses que marxaven, la seguretat jurídica, sembla més una excusa que altra cosa.

Pel que fa a les justificacions de canviar la seu assignables a l’àmbit polític, n’hi pot haver moltes, totes difícils o impossibles de quantificar, però que amb el prestigi que té l’estat espanyol en la gestió de la qüestió catalana són versemblants. Només n’apuntaré tres: la pressió que ha fet l’Estat perquè marxessin i el decret de Guindos que ho facilita; la por a la revenja en cas de no fer-ho i possibles promeses inconfessables en els àmbits normatiu i de control, i la condescendència d’empreses de mercats regulats per l’Estat amb l’esperança que les tractarà bé.

En aquest context, l’empresa Seat va i diu que estan contents de ser on són, que no hi ha motius per canviar aquesta situació, que l’empresa té arrels molt profundes a Catalunya i que no hi ha previsió de marxar encara que el territori mantingui l’objectiu de la independència. Això malgrat que fonts solvents asseguren que va rebre pressions del rei Felip VI per marxar.

El president de Seat va venir a dir el que el sentit comú recomana; que cadascú es dediqui a la seva feina: la política per als polítics, i els empresaris a l’empresa, i a adaptar-se a les circumstàncies que dicti l’esdevenir, sigui quin sigui, en un marc de seguretat jurídica i d’accés sense restriccions als mercats de béns, de capitals i de treball.

És cert que el fet que Seat sigui una empresa de capital i gestió alemanya l’exposa menys al boicot comercial, però el posicionament clar i diàfan sobre una qüestió davant la qual tantes empreses han sucumbit, és d’agrair. I ho és més encara quan les declaracions es fan davant de personatges públics tan poc sospitosos com Gay de Montellà, Luis del Olmo o Miquel Valls. I també al costat d’Isidre Fainé, president de la Fundació La Caixa, protagonista de la més xocant de les fugues de seus, perquè ni recorre al mercat de capitals (és una societat no cotitzada) ni demana que li comprin res, al contrari, dona diners de manera discrecional per fer obra social.

Ves per on, Seat ha donat tota una lliçó d’arrelament i de respecte a l’acció política, que és el que toca.