Masclisme a les lletres dels Beatles

“Preferiria veure’t morta, noieta, que no pas amb un altre home”. Qui cantava aquesta cançó? No pertany a un conjunt de gangsta rap, ni a un artista de reggaeton o de trap, ni tan sols a un grup de sleazy dels anys 80. Aquestes paraules sortien de la boca de John Lennon l’any 1965. És la lletra de Run for your life, l’última del disc Rubber soul, que inclou peces tan conegudes com Drive my car, Norwegian wood i Michelle.

Tota la cançó és amenaçadora. Lennon -o el personatge que interpreta- assegura que és un “paio malvat, amb una ment gelosa”. I segueix: “Més val que corris per la teva vida, noieta, amaga el cap a la sorra, noieta, [si] t’enxampo amb un altre home és el final, noieta”. I en aquest “ that’s the end ”, Lennon allarga la d final i afegeix encara un punt més de sarcasme i fatxenderia al to intimidatori de tota la peça. Més endavant, encara li diu a la seva víctima que no es pensi que parla metafòricament sinó que està “determinat”, que veritablement prefereix veure-la morta.

Els Beatles no acostumen a venir-nos al cap quan pensem en cançons masclistes, tot i que és un grup que ocupa un lloc central en la nostra cultura musical. Potser precisament per això, perquè formen part de la música hegemònica en la nostra societat blanca, europea i de classe mitjana, que no en veiem els defectes. Els Beatles són el cànon del pop que tenim socialment acceptat i per tant ens resulta pertorbador saber que tenien lletres com aquesta. No ho volem veure, preferim no saber-ho, seria com dir-nos que ens ho hem empassat tota la vida sense cap discussió.

I en tenen algunes més. Sota una aparença inofensiva, la música dels Beatles amaga un costat fosc. A You can’t do that tornen les amenaces a una dona, en aquest cas amb violència psicològica: “Si vols seguir sent meva, no puc controlar els meus sentiments, em torno boig, et decebré, et deixaré aixafada, perquè no ho pots fer, això”. Getting better, del canònic Sgt. Pepper’s Lonely Hearts Club Band (1967), diu: “Solia ser cruel amb la meva dona, li pegava i la tenia allunyada de les coses que li agradaven”. Tot i que és McCartney qui fa la veu principal, Lennon va reconèixer a Playboy que aquests versos eren autobiogràfics. “Jo era cruel amb les meves dones... físicament. Era un maltractador. No sabia expressar-me i pegava. Em barallava amb homes i pegava a les dones”. En la mateixa entrevista deia que era un “home violent que es penedeix de la seva violència”. La cançó va d’algú que sap que és una mala persona però va millorant. D’acord.

Fins i tot McCartney té un costat fosc, tot i que no tant per la banda del masclisme. A Maxwell’s silver hammer canta despreocupadament sobre un assassí de noies però, al capdavall, és una ficció. Fa gràcia. Tant o més pertorbadora és una presa falsa que corre de Get back, coneguda com No pakistanis, on se sent McCartney a l’inici dient “No m’agraden els paquistanesos que prenen la feina a la gent”. La cançó va acabar tenint una lletra aparentment absurda, però la tornada repeteix clarament una vegada i una altra “torna, torna, torna allà a on vas pertànyer”. Podria ser una paròdia de les actituds racistes al seu país, però en qualsevol cas els Beatles aquí caminaven per una línia molt fina i perillosa. No acostumem a ser tan indulgents amb artistes d’altres cultures musicals. Fins i tot George Harrison té alguna taca: Taxman és la cançó d’un home ric -ell mateix- que no vol pagar tants impostos. ¿Era el mateix Harrison que després tocava el sitar i predicava l’espiritualitat? Doncs el 1965 no volia contribuir al benestar dels més necessitats.

Òbviament, els Beatles no eren més masclistes, més intolerants ni més conservadors que la societat de l’època. Revisar les seves cançons amb ulls crítics no hauria de servir per menystenir el seu valor artístic i musical, sinó per ser més conscients d’on venim i de quines coses hem acceptat com a societat. I també ens podria fer pensar si som justos a l’hora de menysprear només altres cultures musicals; sempre és millor agafar perspectiva.