El materialisme dialèctic marca un gol

L’Agostinho Acevedo Ferreira caminava al pas del seu amic, i el gos negre jugava enredant-se entre les cames de tots dos. L’home sense cap li feia carícies al llom però també tenia por d’entrebancar-se amb el gos i caure a terra. Com que l’aparegut portava una estona trepitjant els tolls del carrer, portava xopes les sabates, i el fred de l’aigua i de la nit se li agafava al fred dels seus peus de retornat de l’altre món. “¿Vas veure l’altre món quan et va passar allò al restaurant?”, li va dir l’home sense cap, i el gos negre va aixecar el seu cap mullat per escoltar també la resposta. Un fulgor llunyà, d’animal que hauria volgut ser mans, va sortir-li dels ulls. Potser els dos homes li donarien aquesta oportunitat, ja que li semblaven tan perduts com ell. “Ah, a Valença, vol dir?”, l’Agostinho va treure un mocador de quadres per eixugar-se l’aigua de la cara, i es va apujar fins al cap la part de dalt de l’americana com si fos una caputxa. L’home sense cap s’havia cobert el cap amb el jersei de Fred Perry, però com que no hi veia anava traient-lo per mirar. “Doncs no vaig adonar-me de res. El que em passa és que soc materialista. I també soc dialèctic, del dialèctic de Madrid. ¿Vostè es recorda de l’Heredia? No n’hi va haver cap com ell. Com que em considero materialista, crec que només hi ha aquest món, i ara que me n’han fotut fora em passa que no sé cap on anar. Això de l’altre món és per a economies més solvents, que es poden permetre segones residències”, el ressuscitat mantenia el tractament de vostè per delicadesa. Assolir-ho tot a la primera de canvi és una falta de respecte a la lluita per la vida.

En un carrer que creuava, van veure una llum que sortia per una finestreta. Però de sobte es va apagar. I tot d’una es va engegar altre cop. Van marxar cap a aquella direcció. Una rata que passava corrent per la vorera els va espantar i el gos va començar a grunyir. En arribar-hi, van veure que la finestra tenia els vidres esmerilats. L’home sense cap i el ressuscitat van creuar les mirades i en aquell moment s’obrí la finestreta. Va sortir un braç que assenyalava la porta del costat i una veu els va cridar: “Què feu al carrer, amb aquesta pluja, dimoni! Passeu, sisplau!”