Meditació sobre el mèrit i la sort

1. L’atzar. El diccionari de l’Institut d'Estudis Catalans es posa prosaic a l’hora de definir la sort: “Encadenament de successos considerat com a fortuït en tant que decideix la condició bona o dolenta escaiguda a cada persona”. I, en canvi, es posa més solemne a l’hora definir l’atzar: “Causa assignada als fets dels quals ens escapa la causa real”. Aquests dies de rifes i sortejos la sort està en boca de molts. És el reclam per anar a comprar butlletes i la pulsió que ens fa caure en la temptació malgrat que tots sabem perfectament que pocs seran els afortunats. Els sortejos no tenen misteri. La probabilitat que el teu número guanyi la grossa de Nadal és del 0,00001% i l'única manera d'ampliar-la és comprar més números. Però la sort ens fascina per una raó molt senzilla: l’atzar regeix la nostra condició.

Col·loquem-nos en el punt de la nostra entrada en escena. Naixem sense que ningú ens hagi demanat permís, d'uns pares que no hem triat i en un lloc i unes circumstàncies que no hem pogut escollir. I som fruit d’un atzarós creuament d'ADN resultat d'unes aliances bastant imprevisibles. I aquí estem amb la sort o la mala sort marcant-nos des del primer dia. No és el mateix néixer a la Garrotxa o al desert del Sàhara, en una favela de São Paulo o a Zuric, en una família benestant o en una família pobra, i així successivament. I per mínima consciència crítica que tinguem, tots sabem que hi ha a la vida alguns moments en què ha anat d'un pèl, ha estat qüestió de sort, que no caiguéssim del mal costat.

2. La necessitat. Encara que sembli una banalitat, crec que és necessari recordar aquestes coses en un moment en què la meritocràcia s’ha convertit en peça central de la ideologia dominant, al costat de la propietat i l’emprenedoria: “Una manera còmoda –diu Thomas Piketty– per als beneficiaris del sistema econòmic actual de justificar qualsevol nivell de desigualtats sense ni tan sols haver-les d’examinar; i d’estigmatitzar els perdedors com a culpables de la manca de mèrits, de virtuts i de diligència”. En una societat fundada sobre l’enriquiment personal sense límits, la desregulació massiva, la competència descarnada i la caiguda de la fiscalitat, l’ús òptim de les capacitats i de l’esforç es converteix en la via de legitimació moral d’un sistema injust. I en diem meritocràcia. Com si el mèrit estigués a l’abast de tots, com si factors tan determinants com el “friends and family” –que diuen els americans– no comptessin.

Aquesta ideologia –que des de la crisi de 2008 està en regressió– pretén reduir els ciutadans a la condició d'homo economicus i fer dels perdedors els únics culpables de la seva situació (ja fossin víctimes de les reconversions industrials, immigrants, aturats, joves sense possibilitats d’emancipació real i tantes altres víctimes de les descarnades polítiques que es varen anar imposant des dels anys 80). L’èxit econòmic és un mèrit que legitima fins a la impunitat i el fracàs és culpa de qui el pateix. I les polítiques de cohesió social i de correcció de la desigualtat són vistes com un llast.

Tanmateix, les interrelacions socials existeixen i els espais compartits també i, quan es porten les coses massa enllà, la ideologia dominant –aquella que ha assolit la capacitat normativa– queda en evidència. I en les escletxes que es van obrint apareixen noves ideologies: unes, de recanvi, de caràcter autoritari, per mantenir en l’essencial els esquemes de dominació, seduint part dels perdedors per la via del reconeixement patriòtic i dels eterns catecismes clericals i patriarcals, i ho veiem amb l’eclosió de l’extrema dreta; i altres, de canvi, intentant buscar camins de sortida que permetin passar del present continu en què estem atrapats a una renovada idea de progrés i emancipació. Pensem-hi.