El final és el lloc d’on tots sortim
El títol de la novel·la El final del que todos partimos està inspirat en un vers de T.S. Eliot. L’autora, Megan Hunter, nascuda a Manchester el 1984 i resident a Cambridge, es va donar a conèixer com a poeta. Aquesta seva primera novel·la l’ha publicat aquí la barcelonina Vegueta Ediciones, dirigida per la canària Eva Moll, que enmig de la pandèmia –un final– ha fet el salt del llibre infantil, especialitat de la casa, al llibre per a adults amb una nova col·lecció de narrativa d’autors joves europeus –un inici–. La traducció la firma Inga Pellisa.
El final en què se situa Megan Hunter és una mena de diluvi universal que provoca el caos: la gent ha de fugir de les seves cases, els carrers es tornen insegurs, és una catàstrofe climàtica i humanitària, una sensació de fi de la civilització. Atrapada en aquest daltabaix, una mare amb el seu nadó miren de sobreviure. Ella és la narradora.
L’estructura narrativa és original, construïda amb paràgrafs breus, a vegades com versos llargs. És un poema fet novel·la. O una novel·la desconstruïda en petits fragments que es van enllaçant els uns amb els altres, com un aliment de gra menut, fresc, cru, concentrat. Com si l’autora demanés una lectura lenta o una relectura atenta, trencada per instants de silenci, espais en blanc. "Hay muchos tipos de silencio", escriu. Puntejant aquest ritme cadenciós, de tant en tant hi ha intercalades cites bíbliques o d’altres textos mitològics o religiosos, com una pluja fina que t’obliga a aturar-te una mica més.
En la vida real: ruïnes, fugitius, solidaritat, vandalisme, foc, oblit... "'Suerte' es una de esas palabras que han perdido su significado, si es que lo tuvieron alguna vez". Una altra paraula que ha perdut el significat és casa. L’acció és trepidant. Els pensaments de la dona-mare t’emboliquen en una atmosfera alhora angoixant i sensual. La vida empeny, ella és jove, estima el seu fill enmig de la desfeta. Malgrat l’esfondrament general, malgrat el pànic puntual, els dos formen una unitat íntima, simbiòtica, un desig de pau i bellesa, una esperança. No tenen futur, es tenen l’una a l’altre. Ella li dona de pit, però: "Parece que él me esté alimentando a mí, llenándome de una luz anaranjada y constante", diu. A fora, una pluja persistent. Són com dos refugiats salvats al mar. "A veces las madres desarrollan poderes sobrehumanos cuando sus hijos están en peligro. Se llama fuerza histérica". Una força contra el fred, contra l’avorriment, contra la desesperació.
El final del que partimos té una essencial intensitat literària i humana. És una petita joia, metàfora d’un món que se’ns desfà a les mans i que tanmateix guarda el secret d’una bellesa immemorial.