El melodrama del poliamor
La HBO ha estrenat la sèrie britànica de la BBC Trigonometry. És la història d’una relació amorosa a tres bandes, amb la particularitat que aquesta opció no ha estat mai plantejada ni desitjada abans per cap dels seus membres. La sèrie és un drama i en algun moment adquireix fins i tot la intensitat tràgica d’una telenovel·la. Normalment la ficció ens ha explicat el poliamor amb certa voluntat d’activisme rebel, pretenent exhibir una modernitat dels personatges que reivindiquen amb bel·ligerància aquesta opció, enfrontant-se a les convencions socials que es resisteixen a aquesta flexibilitat amorosa. Trigonometry és tot el contrari. Són els tres protagonistes els que senten un fort impuls físic i emocional cap a aquesta relació però amb l’angoixa i la inseguretat que els provoca experimentar aquesta sensació.
El Kieran i la Gemma són una parella de Londres a punt de casar-se, però als quals les dificultats per pagar el lloguer i tirar endavant la cafeteria d’ella obliguen a llogar una habitació del seu pis. La Ray, una noia francesa, serà la seva inquilina. És una excampiona olímpica de natació sincronitzada que tot just comença a descobrir món després d’haver-se passat la vida dins d’una piscina. La connexió entre els tres serà instantània i els guionistes trobaran una manera hàbil de fer créixer els personatges de manera individual però també com a conjunt. El treball de construcció del conflicte és molt perspicaç perquè, d’una manera molt subtil, ens retrata els orígens familiars de cadascun d’ells per explicar que són personatges que no han idealitzat ni els patrons de parella convencional, ni el matrimoni, ni l’amor romàntic malgrat que experimentin un amor sincer que, en un determinat moment, els desestabilitza.
El problema que té la sèrie és de precipitació. L’obra ens explica els personatges amb una gran delicadesa visual, i la càmera, en constant moviment, és una investigadora de les distàncies corporals. Això contrasta amb una pressa argumental per ensenyar-nos, ja des del primer capítol, una mena de predestinació entre els protagonistes que és, en alguns moments, massa forçada i innecessària. Els fets també es precipiten amb molta rapidesa. Amb tot, això servirà perquè l’entorn també mostri suspicàcies davant la química entre els tres personatges. A partir del quart episodi es produeix un punt d’inflexió que desemboca en un melodrama amb efluvis francesos. La textura cinematogràfica, la llum i el color, especialment en les escenes domèstiques, ens transmeten una intimitat molt ben trobada. Els jocs de mirades i tensions sexuals, en general, funcionen. I el guió s’esforça per explicar un equilibri entre tots tres no exempt d’angoixes, pors i inseguretats. La satisfacció de la sèrie dependrà molt de la capacitat de cada espectador per digerir el viatge emocional dels personatges, però és possible que acabi resultant una mica excessiu. La intimitat tan interessant del principi, al final t’acaba generant un cert desgast. Però això ja ho solen tenir les relacions de parella, siguin poliamoroses o no .
